Moltes d'aqueste's pràctiques causen als animals un patiment gairebé inimaginable. A la vida quotidiana de societats com la nostra, gairebé tothom accepta que el sofriment dels animals no humans compta menys que el dels éssers humans. Però, es pot justificar moralment aquesta creença? Com podem argumentar la doble moral que ens sembla natural quan tractem de manera tan diferent els animals humans i els no humans? Tenim dret a tractar els animals no humans com coses, com mers instruments útils a les nostres finalitats? La meva resposta a l'última pregunta és negativa, i crec que el tracte que actualment donem als animals planteja problemes morals greus.
La qüestió moral essencial que es planteja en el nostre tracte amb els anímals és la següent: són els animals dignes de consideració moral per ells mateixos, i no perquè siguin propietat d'algun animal humà, o bé perquè allò que se'ls faci afecti d'alguna manera algun animal humà? (Diem que algú mereix consideració moral quan el jutgem digne de ser valorat èticament per ell mateix, amb independència dels seu possible valor instrumental, com a mitjà per aconseguir determinades finalitats). Dit d'una altra manera, tenim deures morals directes amb els animals, o només deures indirectes que es dedueixen dels nostres deures amb els humans, com volia Kant i com afirma el refrany castellà segons el qual «el que le pega al perro le pega a su amo»?
Per Kant -que en això és representatiu de la doctrina filosòfica tradicional a Occident-, els éssers humans, i només els éssers humans, són fins en ells mateixos. Doncs bé, crec que aquesta posició no es pot mantenir amb bones raons i defenso, per tant, la idea que els animals també són fins en ells mateixos. ells tenen el seu propi bé que miren d'aconseguir autònomament, i mai se'ls hauria de tractar com mers instruments.
Afirmar que només els éssers humans compten moralment,
que només els seus interessos mereixen ser moralment tinguts en
compte, suposa ancorar-se en l'antropocentrisme (en sentit ètic);
al contrari, direm que les persones que defensen que la comunitat moral
ha d'incloure com a mínim alguns animals (si no com a agents
morals, que òbviament no ho són, sí com a objectes
de deures morals directes i, per tant, com a fins en ells mateixos) mantenen
una posició zoocèntrica o sensocèntrica en
ètica. Una de les possibles justificacions d'aquesta posició,
formulada per la professora alemanya Angèlica Krebs, argumenta de
la manera següent:
I. Els criteris intersubjectius que apliquem per atribuir
capacitat sensitiva a altres éssers humans són aplicables
també als animals. La ciència ens ensenya que els animals
(els mamífers, com a mínim) tenen un sistema nerviós
del mateix tipus que el nostre; les endorfines i els seus receptors neuronals
que nosaltres tenim s'han trobat en els sistemes nerviosos de tots els
vertebrats investigats. No podem dubtar que els animals sentin plaer i
dolor, i (com a mínim la majoria dels mamífers) que també
siguin capaços de plantejar-se expectatives i d'experimentar por,
avorriment, excitació, etc., molt més del que podem dubtar
respecte a la realitat de sentiments i sensacions del mateix tipus experimentats
per éssers humans que no siguin nosaltres mateixos. Els animals,
en resum, són sens dubte éssers sensibles.
II. A les sensacions -al contrari que a les simples percepcions-
hi ha sempre implícit un moment de valoració positiva o negativa.
Per això, pel que fa als éssers capaços de tenir
sensacions, té sentit parlar d'una qualitat de vida (subjectiva).
La seva vida pot ser millor o pitjor per a ells mateixos. Les sensacions
positives afavoreixen la bona vida, les negatives la impedeixen. Tots
els éssers capaços de tenir sensacions tenen interessos:
interessos, precisament, en una bona vida (X té interès en
un estat de coses S quan S afavoreix la bona vida de X).
III. Pel que ara ens interessa a nosaltres, podem explicitar el que
significa viure en perspectiva moral, aproximadament de la manera
següent: viu moralment qui concedeix la mateixa importància
a la bona vida de tots els éssers humans. (Totes les morals
universalistes contenen un principi semblant a aquest, formulat de vegades
en termes d'imparcialitat, de vegades en termes d'igual consideració
dels interessos de tots els afectats, o d'alguna altra manera.)
IV. Però, com hem vist abans, els animals també poden
tenir una bona o mala vida. Excloure els animals de l'univers moral,
o degradar-los a objectes morals de segona categoria, amb l'únic
pretext que no pertanyen a l'espècie humana és tan arbitrari
com l'exclusió o degradació dels negres amb el pretext de
la seva raça o de les dones amb el pretext del seu sexe. Incorre
en prejudici d'espècie qui crea diferències injustificades
entre les espècies o s'aprofita de diferències moralment
irrellevants entre elles: l'«especiïsme» o prejudici
d'espècie és tan inacceptable com el sexisme o el racisme.
(L'analogia entre especiïsme, racisme i sexisme es manté en
alguns aspectes, però no en tots. Superar el racisme i el sexisme
implica reconèixer els negres i les dones com a subjectes morals,
com a persones; superar l'especiïsme no implica el mateix, ja que
els animals no són persones en sentit moral. És menester
incloure'ls dintre de l'àmbit de la moral, però no com a
agents morals que mai podran ser).
V. Per tant, només viu en realitat moralment qui concedeix la mateixa importància a la bona vida de tots els éssers capaços de tenir sensacions. Dit d'una altra manera, els animals (almenys els animals superiors) són dignes de consideració moral per ells mateixos, i tenim deures morals directes cap a ells.
També es podria subratllar que la capacitat de posar-nos imaginativament en el lloc de l'altre (sobretot quan l'altre és un altre vulnerable i sofrent) és un pressupost de la vida moral en general, i també una condició prèvia per al desenvolupament d'altres capacitats morals. Com aquest altre en lloc del qual ens podem posar amb la imaginació pot ser perfectament un animal o un ésser humà del futur, resulta a més a més que una ètica de la compassió o de la simpatia que arrenqui d'aquesta capacitat pot integrar més fàcilment que altres teories morals els animals o les generacions futures d'humans dintre de la comunitat moral.
En definitva, tant el raonament moral com el sentiment compassiu poden (en la meva opinió haurien de) portar-nos a jutjar innacceptable el tracte que actualment dispensem als animals, sobretot als que criem en les nostres granges-factoria (i també als que dediquem l'experimentació de tot tipus, incloent-hi la que s'adreça fabricar cosmètics o armes, encara que en el cas de l'experimentació biomèdica plantegen conflictes morals de més profunditat). Crec que s'ha d'interpretar el precepte ecologista de «caminar més lleugerament sobre la terra» de manera que inclogui «no avança trepitjant els cadàvers dels animals amb els qui compartim la biosfera».
És cert que no podem viur sense anihilar altres vides, cor a mínim vegetals (i per això la nostra existència es perfila sense remei sobre un fons tràgic), però hi ha moltes maneres de minimitzar el dany i la devastació que avui causem. Una de les més immediates i evidents és deixar de menjar animals, o com a mínim carn i ou procedents d'aquests dolorosos camps d'extermini que anomenem granges-factoria (abstinència que recomanaria també per raons de sostenibili tat ecològica i solidaritat humana, en les quals per raons d'espai no puc entrar aquí). No em sembla de molta utilitat plantejar aquest debat en els termes consagrats -per la nostra dependència del món anglosaxó- de «drets dels animals», tot i que no tinc raons de fons en contra, sinó més aviat de tipus tàctic.
L'important no és tant decidir-nos per alguna tècnica jurídica concreta per protegir els animals del dany i l'abús als quals els sotmetem avui en dia, com més aviat, prèviament, mobilitzar les energies morals, sentimentals i polítiques necessàries per tal d'aconseguir aquests canvis.
La posició especial dels éssers humans com a espècie dominant de la biosfera és innegable a la vegada que innevitable. (La paradoxa que la nostra posició és extremament fràgil si la comparem amb altres espècies amb més possibilitats de futur -bacteris, algues, fongs, insectes...- només és aparent.
En un cert sentit, els bacteris dominen la terra, però en un altre -que aquí ens importa més- la dominem sens dubte els éssers humans).
A parer meu, allò que està en joc en el nostre tracte amb els altres animals amb qui compartim la biosfera és el següent: o bé la relació del propietari amb els objectes que posseeix, o bé la relació del germà gran amb els germans petits. Jo entenc que només la segona opció resulta moralment justificable.
Com va assenyalar el gran poeta argentí Antonio Porchia, «fins
i tot el el més petit dels éssers porta un sol als ulls».
Aprendre a mirar aquests ulls, i aconseguir veure aquests sols, és
una de les grans tasques per a l'educació moral i sentimental dels
animals humans que habitaran la Terra en el segle XXI.
| Animal Help és una associació apolítica
i sense ànim de lucre que defensa els animals i la natura. Neix
el 1986 d'un grup de persones preocupades per la deterioració del
medi natural i la falta de programes seriosos per a la protecció
dels animals.
D'acord amb el seu objectiu de col laborar amb altres entitats ecologistes i organitzacions dedicades a la defensa de la natura i dels animals, l'entitat és sòcia de l'Adenc, té l'estatut de col laboradora de la Generalitat de Catalunya i és membre de la Coordinadora de Organizaciones de Defensa Ambiental (Coda) d'àmbit estatal. Té la seu a Barcelona i delegats a Palau de Plegamans, La Garriga, Santa Perpètua de Mogoda i Tortosa. L'associació disposa d'una masia que està reconstruint, Can Boada Vell, a Palau de Plegamans on té acollits més de 265 animals. Entre ells, Animal Help ha acollit el cavall Saturno de la Guàrdia Urbana. Des de 1989 a Tortosa s'han salvat 380 animals. Animal Help denuncia els maltractaments que reben els animals a universitats, empreses de cosmètica, circs. zoos, espectacles taurins i festes populars, granges, indústries pelleteres, etc. A més, vol aturar el tràfic, la venda, la
utilització i la possessió d'espècies amenaçades
d'extinció, eradicar les baralles de gossos i galls, la caça
per diversió, l'abandonament, la venda il·legal i la crueltat
amb els animals.
(Informació: Tel (93) 317 21 57) Anna Bosch
|
Adda és la primera
associació de defensa dels drets dels animats, d'àmbit estatal,
que es va constituir el 1976. Té la seu a Barcelona. Com a Ong apolítica
i independent, pertany al Consell de Directors de la Societat Mundial per
a la Protecció dels Animals (Wspa) amb seu a Londres.
Denuncia les festes cruels, la cria i caça d'animals per lluir-ne la pell, els transport en males condicions, els espectacles degradants, l'experimentació, l'abandonament, la tortura com a espectacle, la caça, la cria intensiva, els zoos, el tràfic d'animals exòtics i les proves de cosmètics. Promou el dret dels animals a poder gaudir d'una vida digna o, quan sigui imprescindible, d'una mort sense sofriment. A més, defensa les espècies animals com a part de la biodiversitat del nostre planeta. Pressiona per aconseguir lleis de protecció i defensa, duu a terme campanyes de sensibilització i informació, així com organitza actes de protesta i denúncies. També impulsa i promou programes d'educació a les escoles i edita materials de sensibilització. Publica la revista Adda Defiende los animales. Compta només amb les aportacions de les persones sòcies i donacions particulars, a més de l'esforç personal i desinteressat dels seus membres actius. Per finançar les campanyes, ofereix també objectes i material relacionat amb la defensa dels animals a través del catàleg Rastrillo Adda. (Informació: Tel. (93) 459 l6 01)
|