El triops de l’estanyol d’Espolla -l’article de l’ham del març-

Quan les pluges són intenses i els aqüífers estan plens d’aigua, al Pla de l’estany hi veiem un dels espectacles naturals més sorprenents de Catalunya, el naixement d’un estanyol nodrit d’aigües surgents provinents de sota terra. L’estanyol d’Espolla és una massa d’aigua temporània, que té aigua només quan els aqüífers van plens. El nom oficial és platja d’Espolla, però també és conegut com a Clot d’Espolla. Les seves aigües travessen el Pla de Martís a través d’un rec cabalós fins a abocar-se al riu Fluvià després de caure pels salts de Martís. Un estanyol d’aigua abundant, neta i sense depredadors és el paradís de molts animalons aquàtics, amfibis, nedadors d’esquenes, escarabats d’aigua, libèl·lules, mosquits, però també d’uns animalons que generen una gran curiositat: els triops.

És un crustaci, una mena de gambeta amb tres ulls, amb unes antenes i una cua bifurcada llarga, que fàcilment es pot confondre amb els capgrossos o greixandos. D’ells se n’expliquen històries sorprenents; que és un animal prehistòric, que reneix del fang, que si els seus ous aguanten anys de sequera… La veritat és que és un animal adaptat als ambients que s’inunden temporàniament i que és tan curiós que val la pena acostar-se per veure’l. El nom fa referència al seu nom científic, Triops cancriformis, tot i que antigament el seu nom científic era Apus cancriformis, per la qual cosa encara ara molta gent gran els anomena “apus”. Se l’ha etiquetat com a fòssil vivent, però de fet es tracta d’una espècie ben adaptada al seu entorn que ja existia durant el període Triàsic, i es considerada una de les especies animals vives més antigues del planeta. Son molt voraços i s’alimenten de detritus, plàncton, vegetació, larves d’insectes, cucs i poden depredar sobre larves d’amfibis o altres triops en cas de falta de menjar.

Quan l’estanyol se seca, les femelles deixen els seus ous al fang. Els ous son resistents a la dessecació durant anys mantenint la seva vitalitat. De fet per néixer han de passar abans un període de dessecació. L’eclosió dels ous té lloc al mateix temps, pocs dies després de la inundació. La població assoleix la seva major densitat d’individus a les tres setmanes, depenent de la temperatura de l’aigua. Quan una bassa s’asseca, els triops morts poden arribar a cobrir el fons de la llacuna. No val la pena intentar salvar-los doncs per ells la vida ja és de per si efímera, només viuen 90 dies en captivitat. Malgrat que pugui resultar una imatge impactant, tot forma part del cicle vital. La seva persistència a l’estanyol d’Espolla s’explica per la inexistència de depredadors, especialment peixos, degut a la intermitència de les aigües i a la impossible colonització a partir del Fluvià, barrada pels saltants de Martís. El podem trobar per mig món, pel que cal negar el mite que explicava que només es troben a l’estany d’Espolla, a la Xina i a Rússia. A Catalunya també s’ha localitzat a la zona propera de Les Llacunes (Serinyà) al Pla de Martís, en arrossars del Delta de l’Ebre, a Pals al Baix Empordà, i en algunes basses interiors de Lleida, tot i que els pesticides han acabat amb ells a moltes localitats.

Actualment és una espècie protegida a Catalunya pel perill de desaparició del seu hàbitat. Des de fa ja alguns anys s’estan comercialitzant uns jocs per criar una espècie americana de triops en uns aquaris petits de plàstic. La facilitat de reproducció de l’espècie fa que sembli una bona activitat educativa, però inconscientment podria provocar un impacte irreparable al medi ambient si s’escapen. No en compreu, i gaudiu de l’espectacle de la natura en viu sobre el terreny. I sobretot, no els agafeu, és delicte ambiental!!!