LA MORT DELS DOS AGENTS RURALS AQUEST DISSABTE HA DE PROVOCAR UN ANÀLISI PROFUND SOBRE LS NORMES QUE REGULEN LA CAÇA A CATALUNYA I INTRODUIR CANVIS RADICALS.

Penjat el 25 de gener de 2017, per Cepa

Primer, i abans de tot, des de la federació Ecologistes de Catalunya (EdC), de la que el GEPEC, CEPA i moltes altres entitats en som membres, volem, novament, donar el nostre més gran i sentit condol per la mort, aquest passat dissabte, dels dos agents rurals, condol que volem donar tant a les famílies i amics com a tot el cos d’Agents Rurals de la Generalitat de Catalunya. També volem aprofitar per fer un reconeixement públic i meritori a la inestimable feina que el cos d’agents rurals fa en la defensa del nostre patrimoni natural i del medi ambient. Des d’Ecologistes de Catalunya no podem més que encoratjar a aquests servidors públics a seguir treballant, amb la mateixa dedicació i compromís, com fins ara.

Dit això considerem que els greus fets ocorreguts aquest dissabte no poden quedar tan sols en un simple fet delictiu i un expedient judicial més que faci el seu curs, sense més transcendència. Aquests gravíssims fets han de provocar l’anàlisi d’una situació que fa massa anys que estem denunciant, entitats com el GEPEC – Ecologistes de Catalunya. Ens referim als privilegis que han gaudit fins ara els caçadors, enfront la resta de la societat, i a la necessitat de prendre mesures per a canviar aquesta situació.

Els fets ocorreguts aquest dissabte estava cantat que, més aviat o més tard havien de passar. Per molt que ens sàpiga greu cal admetre que les amenaces dels caçadors cap als agents rurals (com han vingut denunciant reiteradament representants d’aquest col·lectiu), la resta d’usuaris del medi natural, la gent que ens dediquem a l’estudi i defensa de la natura o fins i tot els propietaris de les finques rústiques, han estat una constant. El mateixos agents rurals fa temps que reclamen el reglament d’armes, aturat per la Generalitat des de fa anys, per tal de realitzar les actuacions amb major seguretat i evitar riscos per a la seva integritat física (no és anecdòtic que caçadors irresponsables arribin a encanonar als agents).

Recordem la greu agressió que membres del GEPEC –Ecologistes de Catalunya varen partir fa uns anys al Delta de l’Ebre en ser tirotejats dos cotxes de naturalistes, amb alguns nens inclosos, per un caçador que, amb intenció de fer molt de mal, va disparar diversos trets a les finestres de dos vehicles (aquests fets foren recollits pels mitjans de comunicació i denunciats davant els cossos policials).

Com que fins ara tots aquests fets no havien derivat en ferits greus ni morts, ningú no els havia donat importància. Ni l’administració ni la Justícia havien fet res per aturar aquestes situacions, ni els mitjans de comunicació se n’havien fet ressò.

Aquests fets no són res més que conseqüència dels privilegis que, fins a data d’avui, han gaudit els caçadors, els quals han imposat el seu criteri i els seus drets per sobre dels drets de la resta de ciutadans, amb un total consentiment de les diferents administracions. Així, per exemple, els drets de la caça estan per sobre dels de la no caça, que no estan recollits ni reconeguts enlloc. De facto els drets dels caçadors estan per sobre dels de la resta d’usuaris del medi natural. Per molt que costi de creure, actualment un caçador pot entrar a caçar dins una propietat privada tot i que el propietari s’hi oposi, així ho contempla la legislació. Això provoca sovint amenaces o represàlies dels caçadors envers els propietaris, quan aquests volen impedir l’accés dels caçadors a les seves propietats.

Les Àrees Privades de Caça (APC), que limiten l’àrea on pot caçar una societat de caçadors concreta, estan formades per finques privades. El “normal” és que ningú hagi demanat ni el consentiment ni l’autorització al seus propietaris, tot i que la llei estableix que els propietaris n’han de donar l’autorització. Això fa que els caçadors puguin accedir a finques tot i l’oposició dels indefensos propietaris. Aquesta indefensió és acceptada i promoguda per l’administració que no ha desenvolupat cap normativa per canviar la situació.

Si un propietari vol excloure la seva finca d’una APC, amb l’objectiu que no s’hi pugui caçar, ha de fer una sol·licitud explícita a la Generalitat, aquesta normalment remet la sol·licitud al Consell de Caça corresponent (òrgan assessor de la Generalitat en temes de caça) on els vots favorables a la caça són majoria. Així doncs, seran els mateixos caçadors els qui decidiran si aquella propietat privada es segrega de l‘APC o si segueix formant-hi part i per tant els caçadors hi poden seguir caçant. Els caçadors, doncs, actuen com a jutge i part en la presa de decisions que afecten a l’interès públic i als interessos dels ciutadans no caçadors. I per a més desvergonyiment, resulta que si la finca que es segrega, amb la intenció de ser zona on no s’hi pugui caçar, té més de 25 hectàrees, lluny de quedar exempta d’activitat cinegètica, passa de ser zona d’una APC a ser zona lliure, que vol dir que hi poden caçar tots els caçadors que ho desitgen, sigui quin sigui el seu origen territorial.

En definitiva la llei està plantejada per afavorir sempre als caçadors i als seus interessos, fins i tot per sobre dels interessos dels propis propietaris de les finques i de la resta d’usuaris del medi natural.

Sovint, i de forma regular, els caçadors impedeixen l’accés i l’ús de camins i senders públics quan desenvolupen la seva activitat cinegètica, per exemple, en el cas de les batudes del senglar o les tirades a les llacunes del delta de l’Ebre. Aquestes actuacions afecten sovint espais molt concorreguts i visitats, com arriba a succeir fins i tot al Parc Natural de Collserola caracteritzat per una elevada i permanent freqüentació.
Molts espais naturals, de forma unilateral, són privatitzats durant el transcurs de les jornades de cacera. Sovint els mateixos caçadors amenacen als visitants i usuaris de rebre un tret si fan ús lúdic d’aquests espais, i sovintegen episodis de tensió. Amb aquesta justificació s’arriben a tallar camins d’accés a finques o vivendes rurals impedint l’accés segur dels seus propietaris i habitants. Aquesta privatització unilateral d’espais públics que fan els caçadors durant el transcurs de les seves caceres són del tot il·legals. L’administració, però, tradicionalment ha fet els ulls grossos i ha permès aquestes situacions, que s’han convertit en normals i quotidianes.

La vulneració de la normativa de zones de seguretat és permanent. Es caça, de forma il·legal, al costat de camins, carreteres, vies de tren, zones habitades, granges, ….creant permanentment situacions de perill per la integritat de les persones. Aquest fet és abastament conegut per les administracions i consentit.

A Catalunya els fets ens han demostrat que les polítiques de conservació de la natura i biodiversitat sovint han estat supeditades als interessos dels caçadors. Tenim casos en què espais naturals comprats amb diners públics, o sigui diners de tots, per tal de destinar-los a la conservació de la flora i la fauna, després d’haver estat protegits sota la figura de Reserves Naturals, on la caça és prohibida, i davant les pressions dels caçadors, són descatalogats i cedits als mateixos caçadors per tal de convertir-los en les seves zones de caça particulars. És el cas, per exemple, de l’Illa de Buda, al Parc Natural del Delta de l’Ebre. Novament veiem com els interessos particulars dels caçadors arriben a tenir més pes que un interès global de conservació i d’ús públic.

També és una constant la mort d’espècies protegides dins les APC i així ho constaten els munts d’actes que aixequen els agents rurals per aquest fets. Tot i això, l’administració mai ha demanat responsabilitats a cap de les APC on es cometen aquestes greus il·legalitats, actualment considerades delictives. Aquests fets consoliden una situació d’impunitat alarmant en l’interior de les APC.

Tot aquest cúmul de situacions ha fet que el col·lectiu dels caçadors cada vegada s’hagi sentit més fort, amb el dret d’imposar les normes i les regles del joc. El paper de submissió i claudicació de la Generalitat ha acabat d’afavorir aquesta situació, arribant al punt que les societats de caçadors han pogut exigir a l’administració regulacions i lleis que els hi són favorables, a costa d’interessos i drets d’interès global. Aquesta permissivitat ha afavorit els conflictes permanents de caçadors amb propietaris, usuaris del medi natural, agents rurals encarregats del control de l’activitat de la caça, gestors d’espais naturals protegits, professionals dedicats a l’estudi i protecció del medi natural, etc.

Cal afegir a tot això les facilitats que l’administració dóna per aconseguir el permís d’armes de caça i la llicencia de caça. El permís d’armes requereix un simple document d’aptitud que s’expedeix als centre de reconeixements mèdics autoritzats on pagant tothom obté el corresponent certificat d’idoneïtat. Pel que fa a la llicència de caça és un simple tràmit administratiu. Pagant la taxa corresponent s’obté la llicència. Totes aquelles promeses de l’examen del caçador, que havia de ser requisit per obtenir la llicència de caça, on s’havien de valorar els coneixement de la normativa, de les espècies protegides i les cinegètiques, les matèries sobre armes i seguretat, etc, han quedat simplement en paper mullat, en res més. Actualment bona part de la població major de tan sols 14 anys (som dels països on es permet a una edat més baixa) pot accedir a un permís d’arma de caça i la llicencia corresponent. I amb això legalment ja es pot sortir al camp amb una arma al coll!!. En definitiva es fomenta l’ús d’un arma de foc i l’exercici de la caça a persones sense cap tipus de coneixement ni legislatiu ni tècnic.

De tot plegat, i més tenint en compte que els caçadors són un col·lectiu civil armat, n’ha resultat una combinació tan perillosa, que se’n podia fàcilment deduir la crònica d’una mort anunciada, tal com s’ha demostrat aquest dissabte.

Sense entrar a valorar si la caça és necessària o no i si té cabuda en una societat catalana del segle XXI, que no és el tema d’aquesta nota de premsa, la població catalana, de facto, ens està demostrant que no està per la caça. En 10 anys hem passat de 100.000 llicències de caça a les actuals vora 50.000. No pot ser que aquestes 50.000 personen condicionin i imposin les seves normes en un país de vora 7.500.000 d’habitants. Cal adequar la legislació a aquesta realitat i cal que els interessos dels no caçadors i de la resta d’usuaris del medi natural, així com els interessos globals de conservació de la biodiversitat, tinguin el pes que es mereixen i condicionin les normes i requisits que cal imposar als practicants de la caça.

Tot i aquesta realitat social, està a punt d’entrar a debat parlamentari la nova Llei de Caça Catalana, una llei que ha estat redactada per la Generalitat, previ debat i consens amb la Federació Catalana de Caça. La resta de sectors socials, amb interessos en la matèria, hem quedat al marge d’aquest debat. Tant de bo que fets luctuosos com els que s’acaben de produir serveixin per convèncer els nostres parlamentaris que els drets dels caçadors no poden estar per sobre dels drets de la resta de catalans i catalanes, ni amenaçar la seguretat dels servidors públics. Seria el millor homenatge que podrien fer a les malaurades víctimes, a les seves famílies i al cos d’Agents Rurals als quals reiterem el nostre suport, el nostre condol i el nostre agraïment.

GEPEC – Ecologistes de Catalunya.
Catalunya 25 de gener de 2017