La necessitat de mantenir les Heures – l’article de l’ham del febrer 2019-

Tothom, qui més qui menys, coneix l’heura (Hedera helix L.). La podem trobar adornant baranes o façanes com a planta ornamental, però sobretot en mig del bosc i en zones ombrívoles, és per tant una espècies vegetal molt comuna que no ha vingut ni ha sigut portada d’enlloc, sinó que és autòctona a casa nostra i a pràcticament tot Europa i Turquia. A més, no només és coneguda per la seva abundància en el medi natural, sinó que de la seva part vegetativa se n’extreu un principi actiu amb el que es fan diferents remeis i fàrmacs, molt relacionats en el tractament de les vies respiratòries. Però la seva fama no acaba aquí, a rel de les seves propietats medicinals, en l’antiguitat va ser vista com a planta màgica, usada per foragitar els mal esperits de la borratxera, i amb el temps alguns establiments penjaven el símbol d’una fulla d’heura a la porta per donar a entendre que allà s’hi servia un bon vi.

La biologia d’aquesta espècie, és clara només de fer-hi un cop d’ull. Com a tal, no és capaç d’alçar-se, sinó que l’evolució, al llarg del temps, li va donar una estratègia diferent. Des del terra, aprofita la rigidesa dels arbres per pujar en alçada en forma d’espiral al llarg del tronc, en l’objectiu de buscar la llum, que en el cas de la cobertura dels arbres del bosc, estarà a les seves façanes. Malgrat tot, aquest comportament epífit (organisme que creix sobre d’un altre) li ha atorgat a l’heura una mala i errònia fama de planta paràsita. Hom creu que el fet de créixer al voltant dels troncs rígids “ofega” l’arbre fins a provocar-li la mort. Bé és cert, que s’han vist alguns casos en què degut al pes de l’heura, un arbre malalt o mort cedeix i finalment acabava caient, però la malaltia o la mort, no és mai causada per l’heura, ja que aquesta no ocupa cap part fotosintètica de l’arbre. Així doncs, l’heura com a espècie, no té un comportament de paràsit dins de l’ecosistema sinó de comensal entre l’arbre i ella mateixa. El comensalisme és una relació ecològica entre dues o varies espècies, en la que una obté un benefici mentre que a l’altre no li resulta beneficiós, però tampoc perjudicial. En aquest cas concret, l’heura obtindria llum mentre que l’arbre no se’n veuria afectat.

Així doncs, per quina raó cal conservar l’heura, més enllà dels seus usos antropocèntrics medicinals? Doncs bé, tal i com hem dit, l’heura és una planta autòctona que al llarg de l’evolució va saber trobar el seu lloc a l’ecosistema, donant-li serveis, igual que tota la resta d’espècies que hi interactuen. Aquests serveis, no són tant evidents com el seu desenvolupament, per tant cal que ens parem a observar-la un parell de segons més del que solem. Si ho fem, observarem que la massa vegetal de la mateixa heura és refugi de grans quantitats d’ocells, sobretot pardals (Passer domesticus), actualment en regressió, i tallarols de casquet (Sylvia atricapilla). A més, al final de l’hivern, fructifica de manera exuberant donant aliment a molts ocells frugívors i fins i tot a micromamífers.

A partir d’ara doncs, quan veiem un àlber alt i gros com els que hi ha al voltant de l’estany, o un roure majestuós al mig del bosc, envoltats d’heures denses, no ens hem de lamentar, ans al contrari. I per suposat mai ens podem prendre la llibertat de tallar el peu principal de l’heura pensant que així fem un favor a l’arbre, possiblement estarem afectant greument a una comunitat d’ocells sencera.