Discurs de cloenda de la 19ª Trobada ecologista i de Plataformes dels Països Catalans

Penjat el 30 de maig de 2005, per ecologistes

Com a President de GEPEC-Ecologistes de Catalunya, entitat organitzadora d’aquestes Trobades, conjuntament amb la Plataforma en Defensa de l’Ebre i la Federació Ecologistes de Catalunya, em diuen que em toca fer un discurs de cloenda. Però vull dir-vos que el discurs de cloenda ja l’heu fet tots vosaltres, l’heu fet amb totes les conclusions d’aquestes taules rodones, grups de treball i debats que hem portat a terme en aquest cap de setmana, un discurs que ha servit per posar en evidència allò que s’intuïa des de fa temps arreu dels Països Catalans.

1- En primer lloc, que les agressions al territori i al medi ambient no tenen color polític, ni pàtria, ni punts cardinals. S’estenen com taca d’oli al llarg del temps i de l’espai comú i són font inesgotable de conflictes. Mostren la greu discrepància que existeix entre la societat civil i el poder polític. Mostren la manca crònica de diàleg, consulta i participació entre el poder dominant i les entitats compromeses amb la conservació del territori. Mostren la volubilitat, la insostenible lleugeresa de l’ésser polític, el seu doble o triple llenguatge (segons el temps electoral, segons el càrrec ocupacional, segons la comarca, segons el fòrum de debat …). Tot plegat, un brillant exercici d’allò que els polítics anomenen PRAGMATISME, els ecòlegs anomenen ADAPTACIÓ AL MEDI i les persones vulgars com jo o com vosaltres anomenem senzillament HIPOCRESIA, CINISME I CARA DURA.

2- En segon lloc, que la sostenibilitat del territori i la salut ambiental en els PP.CC. mostra els mateixos o pitjors símptomes que la sostenibilitat de la nostra llengua comuna: una autèntica llosa sobre els dos puntals essencials del nostre patrimoni, una vergonya per als nostres polítics que s’han mostrat incapaços de defensar els drets de primogenitura del país i han acceptat massa vegades el plat de llenties a canvi d’unes normes ambigües, permissives, covardes i incoherents. La incontinència i la inconstància normativa dels nostres governants ha oblidat que, al contrari d’ells, la naturalesa no trenca mai les seves normes i que tard o d’hora ens passarà factura.

3- En tercer lloc, que la història recent de Catalunya ens ensenya que en dos anys de renovació política no s’ha produït cap renovació ideològica de fons que asseguri que les premisses de la sostenibilitat ambiental, l’equilibri ecològic i el principi de precaució transcendeixin la tecnocràcia administrativa i afrontin el desenvolupament del país amb criteris de benestar que no siguin els del pur i dur creixement de l’activitat econòmica i del producte interior brut. Debats com els que s’han produït sobre els transgènics, les centrals i les línies elèctriques en el medi rural, la gestió dels residus, el control de la contaminació, etc… posen en evidència que estem molt lluny d’una societat regida per criteris de bones pràctiques ecològiques. I tanmateix, mai com fins ara no s’ha utilitzat a Catalunya un lèxic ecologista tan pintoresc. El nostre argot s’ha convertit en l’idioma oficial d’alguns departaments de la Generalitat. Però aquest llenguatge mediambientalment correcte, lligat a aquests pomposos autoqualicatius ecologistes d’alguns socis del govern, només ha servit per vulgaritzar els nostres missatges i per desacreditar la paraula “ecològic” i “ecologista” tant en el àmbits més radicals com en els més conservadors.

4- En quart lloc, que cap govern d’arreu dels PP.CC. ha sabut canviar les formes més elementals de cara a una adequada relació institucional amb els moviments ecologistes representatius del territori. La màxima cristiana “els que no esteu amb mi, esteu contra mi” continua vigent a Catalunya malgrat les esperances posades en el canvi. La discrecionalitat i la tendenciositat que havia marcat l’estratègia de CiU durant 20 anys en les relacions amb la societat civil ha continuat.

S’han servit de l’hàbil sistema que Susan George ja preconitzava en el seu INFORME LUGANO: “Permetre que les ONG tinguin estatus consultiu en òrgans formals que es reuneixin en intervals regulars. S’ha demostrat –deia Susan George- que aquest model serveix perquè les ONG siguin més constructives i responsables, és a dir, molt menys radicals, desafiants i rebels!”. Així, per aquesta via, s’ha potenciat l’amiguisme institucional i subvencional cap a federacions i grups afins als objectius del govern, així com la marginació d’aquells grups susceptibles de provocar o recolzar conflictes socials quan les decisions polítiques de desenvolupament topen de ple amb la preservació del territori (un record molt especial en aquesta marginació i en aquest buit per al Delegat del Govern a les Comarques de Tarragona, senyor Xavier Sabaté). També s’ha mantingut la coneguda pràctica de voler comprar les nostres ànimes a base de projectes fantasmes, convenis utòpics i comissions de seguiment etèries que només han estat fum i fum! Senzillament perquè han vist que ni al GEPEC, ni als Ecologistes de Catalunya ni a les Plataformes Meridionals se’ls pot tapar la boca a canvi de diners.

Exemples concrets d’aquesta pèssima praxis política en podríem trobar arreu del territori però ens concretarem en el camp d’actuació del GEPEC-Ecologistes de Catalunya (Terres de l’Ebre i Camp de Tarragona):

1- Hem vist polítics d’Esquerra en processó cap a Flix dient que l’empresa ERCROSS no podia ser responsable d’uns abocaments que s’han produït durant dècades per manca de legislació (amb un RDPH que data de 1987 i estableix clarament la prohibició de contaminar cap medi receptor).

2- Hem sentit polítics del govern de Catalunya dient que les responsabilitats econòmiques d’ERCROS en la neteja del riu Ebre posarien en perill centenars de llocs de treball. I deien això sense cap rubor, mentre l’empresa ERCROS es dedicava a comprar altres empreses químiques (ARAGONESAS) i permetia que els seus accionistes guanyessin a la Borsa només en el que portem del 2005 un 102 % . Saben què vol dir això, oi ? Que un accionista d’ERCROS que al gener tenia 20 milions d’euros ara en té més de 40, però el riu Ebre probablement l’haurem de pagar entre tots, nosaltres, és clar.

3- Hem sentit il•lustres polítics pregonant la necessitat de l’Estalvi d’aigua, de nova Cultura de l’aigua, de sequera … i oblidant que aquests mateixos polítics o els seus partits han estat durant anys i anys –i continuen- a la Diputació de Tarragona permetent que es faci una vergonyosa promoció gratuïta dels Camps de Golf! La Diputació ha fet això durant anys: uns camps de golf que han demostrat meridianament que no són sinó tapaderes legals per urbanitzar territori rústic i que aquí a les nostres comarques estan autoritzats per l’Agència Catalana de l’Aigua per a l’ús (i abús) de pous subterranis (i no d’aigua de depuradora!).

4- També hem contemplat com el fracàs estrepitós de la gestió dels residus municipals ha empès el govern a ressuscitar, o batejar, o reanimar, aquelles instal•lacions posades en dubte des de la fàcil oposició: abocadors (com el de Tivissa o el de l’Aldea), gasificadores (A Móra) , metanitzadores (A Botarell i a Tarragona), incineració en cimenteres (Alcanar), etc. Tot senzillament per la manca de valentia política d’estirar les orelles i sancionar una bona colla d’alcaldes incompetents (la majoria dels seus propis partits) que no han posat els medis necessaris per reduir i reciclar els residus que generen els seus ciutadans.

5- Finalment (per a què seguir?) hem vist tones i tones d’incongruència energètica a les comarques de Tarragona (no cal anar a Bescanó). Així, hem vist estupefactes com a la presència estremidora de les nostres tres centrals nuclears, s’han afegit dues tèrmiques a Tarragona, s’ha aprovat la construcció d’una altra tèrmica a Vandellòs, s’està demanant de fer una altra tèrmica a Riba-roja … i això sense comptar un centenar de projectes de centrals eòliques arreu de les nostres costes, planes i muntanyes. Deu ser que els tarragonins gastem molta llum per trobar-nos les nostres vergonyes!!!

Si arribem a la conclusió que cap renovació política ha comportat, comporta ni comportarà una adequada renovació en les relacions entre el medi i l’ésser humà, no tenim altre remei que concloure que a través d’aquestes Jornades hem de veure la necessitat de construir una xarxa ecologista dels PPCC en defensa del territori que permeti la coordinació de tots aquells que estem lluitant per la conservació del medi ambient (plataformes, grups ecologistes … ). Hauríem de reflexionar sobre la proliferació indiscriminada de grupúsculs, plataformes locals i entitats de tan curta durada com la resolució del seu problema i potenciar la coordinació d’esforços i d’ infraestructures logístiques i humanes de caràcter permanent.

No ens toca més remei que assumir que la pressió social, la denúncia pública, EL CRIT! … és l’únic llenguatge que la classe política està disposada a escoltar. Però hem de pressionar, denunciar, cridar … amb ARGUMENTS!!!! , amb arguments seriosos, amb el pes d’informes científics, amb el coneixement i ús adequat de les lleis i del procediment administratiu, amb dades tècniques, amb estudis ecològics rigorosos … Perquè si bé el CRIT serveix perquè ens escoltin els polítics, els ARGUMENTS serveixin perquè ens escolti la societat i ens respecti el país.

Tortosa, 28 de maig de 2005

Damià Vernet i Barceló
President del GEPEC-EdC