Penjat el 20 de juliol de 2005
Penjat el 20 de juliol de 2005, per ecologistes
Aquests dies la societat viu consternada pel gran incendi forestal de Guadalajara i per les seves conseqüències: mes de 13.000 hectàrees cremades i sobretot la mort de 11 persones que lluitaven per apagar-lo. El tema més greu, a banda de la pèrdua de vides humanes, és que aquest gran incendi va començar a partir d’una imprudència humana en una àrea recreativa, o sigui, que aquest gran incendi s’hagués pogut evitar.
A Catalunya de seguida han sortit veus que han assegurat que la situació de Guadalajara no es podia repetir al nostre país, que aquí és prohibit fer foc a les zones forestals, que aquí es prenen mesures preventives que evitar situacions com les viscudes a Gadalajara, que aquí no hi ha àrees recreatives on es faci foc al mig del bosc…. Ahir mateix alguna editorial d’algun mitjà de comunicació en feia referència.
La realitat, però, dista molt del que ens volen fer creure. Si bé és veritat que a Catalunya en període de perill d’incendis forestals és prohibit fer foc a menys de 500 metres de zones forestals (tot i que es donen autoritzacions), també és cert que Catalunya està plegat d’àrees recreatives ubicades dins de zones forestals on, sense cap control ni mesura de prevenció, s’hi permet fer foc. Exemples clars són les àrees recreatives de la vall de Castellfollit a la serra de Prades, la del Montmell, la de la Franqueta, al parc natural dels Ports, la de Santa Madrona d’Arnes, la de Santa Madrona a Corbera d’Ebre, la de Paüls, la de la Fonteta a Gandesa, la de Santa Magdalena de Pàndols, la de Sant Francesc a Ribarroja, la de Berrus a Villalba, etc., etc., etc., on cada cap de setmana, i en època de vacances també entre setmana, s’hi aplega gran quantitat de gent que encenen focs al bell mig de la forest.
Aquest no és un fet anecdòtic ni desconegut per part de les administracions (Generalitat, Ajuntaments, Consells Comarcals), ans el contrari, tothom n’és conscient i coneixedor, però ningú posa solució a l’assumpte.
Sovint aquestes àrees recreatives estan en mans dels ajuntaments que són els seus principals defensors, oposant-se al seu tancament. La Generalitat, per la seva banda, obvia la responsabilitat i deixa passar el temps esperant que no passi res. De fa temps des del GEPEC-EdC venim denunciant davant les administracions aquesta situació, la resposta sempre són promeses de clausura d’aquestes àrees. La realitat, però, és que ens trobem en mig de l’època de risc d’incendi forestal i que res s’ha fet per solucionar aquesta situació.
La totalitat d’aquestes àrees recreatives vulneren tots els requisits legals que marca el Decret 64/1995, de 7 de març, pel qual s’estableixen mesures de prevenció d’incendis forestals. En aquest decret, en el seu article 8, es determina que les àrees recreatives i les àrees d’acampada disposaran al seu voltant d’una zona de protecció de 25 metres, que disposaran d’una xarxa d’hidrants d’incendis situats al perímetre exterior de l’àrea recreativa o d’acampada, amb una distància màxima entre elles de 200 metres, o bé d’una reserva d’aigua equivalent. Totes les àrees recreatives de les nostres comarques situades en zones forestals incompleixen aquests requeriments.
Així mateix, a l’article 15 d’aquest mateix decret, es determina que les barbacoes de les zones d’acampada i zones recreatives hauran de tenir mataguspires. La majoria de barbacoes de les àrees recreatives de les nostres comarques, ubicades en zones forestals, no disposen d’aquestes mataguspires i les que en tenen, en la seva majoria, es troben en pèssimes condicions de conservació (trencades, rovellades….).
Un tema important, i que la normativa no fa referència, n’és la distància que ha d’existir entre aquestes àrees recreatives i les zones forestals. En conseqüència la major part d’elles es situen al cor dels massissos, dins de zones boscoses. Això converteix aquestes àrees en bombes de rellotgeria a punt d’explotar.
És davant d’aquesta situació caòtica de les àrees recreatives de les nostres comarques que cal exigir a les administracions el compliment de la legislació que elles mateixes aproven. Cal demanar responsabilitats per aquesta situació. Cal exigir als ajuntament que deixin de posar impediments a la clausura d’aquestes àrees i cal demanar a la Generalitat que actuí amb fermesa per fer complir la llei i que tots plegats deixin de ser còmplices d’aquesta situació il·legal i perillosa. Qui es farà responsable si alguna d’aquestes àrees recreatives provoca un incendi forestal amb conseqüències tan desastroses com el de Guadalajara?
Un tema preocupant és que la normativa no deixa clara de qui és la responsabilitat del manteniment d’aquestes àrees i de qui serà la responsabilitat si alguna d’aquestes àrees deficitàries és la causant d’un incendi forestal, com ha passat a Guadalajara.
En definitiva que la situació de risc d’incendi forestal provocada per les àrees recreatives a Catalunya és equiparable a la de Guadalajara. No val a fer hipocresia dient que aquí el tema està sota control i que no es pot repetir el cas de Guadalajara, el que cal és solucionar la actual situació, que no passa per altra solució que pel tancament de totes aquestes àrees i per la seva reubicació fora de les zones forestals, per molt que els ajuntaments s’hi oposin.
Cal, abans que sigui massa tard, eliminar aquests punts calents del nostre territori, no s’hi val a que l’administració demani prudència i responsabilitat als ciutadans, a l’hora de provocar situacions de risc d’incendi forestal, i que aquestes mateixes administracions obviïn la seva de responsabilitat al mantenir aquestes àrees recreatives il·legals i perilloses.
