Penjat el 5 de gener de 2006
Penjat el 5 de gener de 2006, per ecologistes
En referència al nou estudi publicat pel doctor Martí Nadal, de la URV, i del qual s’han fet ample ressò els mitjans de comunicació, ens sembla impossible que es puguin divulgar afirmacions tan gratuïtes com que “la petroquímica no suposa risc addicional per a la salut”en plena campanya europea per desenvolupar el programa REACH, un programa que costarà milions d’euros a les empreses, i que té la finalitat d’esbrinar, segons paraules de qui fou propulsora del programa i comissària europea de Medi Ambient, Margot Wallstrom, si les desenes de milers de substàncies químiques que hi ha en el mercat sense informació dels seus perills, poden ser responsables de l’augment de diverses malalties com el càncer, les al·lèrgies, l’asma i els transtorns de l’aparell reproductor.
| Són frases textuals que mostren el total desconeixement d’una realitat per part de les màximes instàncies europees que, ves per on, en canvi, per a la tradicional colleta de científics de la unitat de Toxicologia de la URV (Domingo, Shchumacher … i ara Martí) ja té resposta després d’haver analitzat unes quantes plantetes i mostres de sòl al voltant de la química de Tarragona: la salut dels ciutadans no està en perill. Tanta supèrbia ens desconcerta i ens indigna. Ja fa massa anys que des de la URV, s’estan polaritzant estudis científics que sembla que tenen dos denominadors comuns: mostrar el que ja fa anys que està demostrat i mostrar que les instal·lacions químiques no produeixen contaminació a base d’investigar on no hi ha res que investigar. Actuen semblantment a aquell personatge que buscava i buscava una nit sota un fanal; un veí se’l va trobar i li va preguntar què buscava, li digué que li havien caigut les claus; el veí es va posar a ajudar-lo en la recerca i en no trobar res li va preguntar: “però exactament on li han caigut?” a la qual cosa contestà: “allà, vora la porta”. “Home, però llavors perquè busca aquí vora el fanal?”. “Doncs, perquè allà no hi ha llum!” –digué el lúcid personatge. I així anem:
1r – Què pretén trobar de greu un estudi que es limita a comparar amb llindars legislatius i obvia l’actuació a nivell intern de substàncies que, en micrograms o picograms, pot ser més que suficients per alterar sistemes hormonals i immunològics? No trobar paràmetres de contaminants per sobre dels llindars legislatius (que no de salut!!!) no mostra més que el que ja se suposava, o és que les nostres autoritats podrien permetre que la ciutadania fos afectada per substàncies que la llei limita expressament? En estudis encomanats pel Parlament Europeu s’ha trobat en la sang de ciutadans d’arreu –prop o lluny de cinturons químics- una mitjana de 41 contaminants orgànics persistents, la influència dels quals en la salut és totalment desconeguda? No és la llei precisament el que marca els perills per a la salut, sinó la ignorància! Quan dins d’un sistema complex volem estudiar-ne una part deixant de banda altres parts interrelacionades… es perd informació. Pensem en els desastres sanitaris del passat, que han tingut lloc per desconeixement i irresponsabilitat, com el saturnisme degut als vessament de mercuri a la bahia de Minamoto (Japó) a mitjans de segle XX o la silicosi que han patit durant dècades els miners del carbó. SEMPRE, davant d’una substància nova o un risc sanitari, ha prevalgut l’activitat econòmica abans que la investigació sanitària.
2n – Què pretén trobar aquest estudi en mostres de bledes, que tenen un cicle de vida de mesos, que no permeten la bioacumulació, i que són regades per l’aigua de pluja filtrada pels oceans? Què pretén trobar quan tothom sap que la pluja ajuda a rentar les plantes i el sòl superficial i a traslladar els contaminants a les capes subterrànies o al mar? Què pretén trobar en les bledes quan la major part de contaminants són liposolubles –s’acumulen només en greixos- i que, a més, són pròpies de llocs humits i lleugerament salins, on l’equilibri catiònic del sòl no afavoreix l’absorció de metalls pesants? Què pretén trobar quan tothom sap que els nivells més baixos de contaminants sempre es troben en verdures i fruites? Que pretén trobar quan els vials de transmissió de contaminants, que són a casa nostra el vent i els emissaris submarins, poden enviar la contaminació a milers de kilòmetres? De tothom és sabut que la pluja àcida que des del segle passat afecta regions immenses dels països nòrdics, procedeix de les fumeres de la Gran Bretanya, on justament hi afecta ben poc. De tothom és sabut que la sang més contaminada per dioxines es troba entre els pobles esquimals, on no cal dir que manquen del tot les instal·lacions responsables de tals tòxics. Si sabem això –i tothom ho sap, fins i tot el ciutadà que espolsa les estovalles al balcó perquè vagin al balcó del veí- què pretenien trobar en plantes i sòls superficials de la pròpia Tarragona els nostres ínclits investigadors?
3r – Els resultats que ara s’han sabut, ja se sabien; per això precisament s’han investigat i s’han sabut. El consabut Domingo ja va fer el mateix experiment amb les dioxines entre els anys 1995 i 1997, per demostrar que SIRUSA no afectava les herbetes de l’entorn. Per no quedar enrera, la consabuda Schuhmacher demostrava el mateix en un estudi de l’any 2000, sobre metalls pesants en la supefície del sòl, amb la fantàstica conclusió que el sòl que trepitjàvem no ens mataria mentre caminàvem. L’any 2000 els doctors Ribera i Abad van cobrar de SIRUSA per un descobriment que gairebé els fa guanyar el Nobel: els éssers humans ingereixen el 90 % de les dioxines a través dels aliments i no pas de l’aire! Cum laude! Només els calia demostrar que les dioxines dels aliments es creaven a partir de l’aigua destil·lada! Seguint en la línia investigadora, l’any 2004 un estudi de Domingo “descobreix” que l’absorció de tòxics, com dioxines, PCB i altres, es produeix sobretot a través d’una dieta rica en greixos, essent el peix i el marisc el vector més preocupant. Per favor! fa anys que totes aquestes prodigioses descobertes són sabudes pel públic més profà, descobertes internacionals que han estat publicades pels tradicionals opositors de sempre, el contuberni judeo-masònic de l’ecologisme mundial. Què pretenen doncs amb totes aquests investigacions sinó desdramatitzar l’impacte de la química i aconseguir titulars tan demagògics com: La petroquímica no supone riesgo adicional para la salud o altres similars?
4- Els suggerim als brillants científics uns nous pous de coneixement on fer les seves investigacions, pous on dubtem que puguin trobar les fonts de finançament tradicionals: per exemple, i precisament, els pous. Per què no analitzen els pous, els centenars de piezòmetres que hi ha escampats entre les químiques, i busquen si els nivells de contaminants són els que habitualment trobarien en l’aigua d’una zona sense indústria química? Per què no analitzen els sediments que hi ha a la sortida dels emissaris submarins i les vísceres de caragols marins o de peixos que no són subjectes de trajectes migratoris, i els comparen amb els sediments i amb les vísceres d’animals procedents d’altres indrets? Per què no estudien per exemple les llombrius terrestres, un bon bioindicador, que pot viure 10 o15 anys i que s’alimenta directament de sediments, i comparen els resultats de les llombrius del subsòl de les químiques amb les del subsòl d’altres llocs.
5- Sense un estudi epidemiològic complet, i realitzat per professionals independents, degudament contrastat i comparat amb estudis d’altres indrets, deduir de les conclusions de treballs com el del doctor Martí Nadal que el risc per metalls i compostos orgànics no és significatiu per a la salut dels ciutadans ens sembla molt més irresponsable que el tradicional alarmisme de què se’ns acusa als grups ecologistes per clamar contra el perill de la indústria química. No coneixem de la URV ni un sol estudi que hagi tret com a conclusió la necessitat de limitar, de substituir, de controlar productes o sistemes de producció de l’àrea petroquímica, des de fa dècades! I tanmateix des de fa dècades el poder legislatiu europeu no ha parat de crear directives per limitar, substituir i controlar cada vegada més aquests productes i aquests sistemes. De quins estudis científics emanen les bases que permeten als polítics europeus restringir el funcionament de lliure mercat de la petroquímica europea? No precisament de la “nostra” Universitat, evidentment! Treballs com els que han fet durant aquets anys Domingo, i Schumacher, i ara Martí, són una invitació a la indústria química i a l’administració a no fer res, a no millorar res, a no limitar res, a no controlar res, a no minimitzar ni residus ni emissions. Són una invitació a la irresponsabilitat. Els fets, a la llarga, posen a cadascú al seu lloc. Ja va passar amb el DDT. Ja va passar amb l’ozó. Està passant amb l’efecte hivernacle. Està passant amb el programa REACH. Estem segurs que durant aquest segle centenars de substàncies químiques que ara són d’ús comú seran prohibides, perquè la petroquímica, tal com ha estat concebuda fins ara, i malgrat la passiva i vergonyosa actitud d’uns quants professionals de la URV, no és solament un risc per a la salut dels pobles propers sinó per a la salut de tot el món. |
|
