Penjat el 2 de juny de 2003
Penjat el 2 de juny de 2003, per ecologistes
GENERALITATS D’ORDENACIÓ TERRITORIAL
Considerem que les zones de creixement de la indústria química
i de l’activitat turística han de dissenyar-se paral·lelament, i no de forma
preeminent, a l’establiment de les zones d’espai lliure, dedicades a
l’activitat agrícola tradicional, a l’activitat forestal, als espais naturals i
a les zones ajardinades. Aquestes zones periurbanes han de tenir la consideració
de zones definitivament lliures dels impactes del desenvolupament urbà i no han
d’estar subjectes a modificacions contínues de plans generals, urbanístics i de
polígons industrials. El sacrifici d’aquestes zones ha estat constant en els
darrers vint anys, ja que en la majoria de municipis del Camp de Tarragona s’han
prioritzat les polítiques econòmiques de creixement i l’ocupació laboral, sense
tenir-se en compte els aspectes bàsics de salut, d’oci i de seguretat que s’han
de contemplar necessàriament per una major qualitat de vida dels ciutadans.
Només cal veure com exemple les estratègies i plans dissenyats
pel Consorci del Camp de Tarragona, els treballs del qual són considerats bàsics
pel Pla Director quant al disseny de les infraestructures. Doncs bé, aquestes
estratègies mai no tenen en compte la realitat dels espais lliures periurbans i
la política tradicional del Consorci, de la Diputació, de la Generalitat o dels
Ministerios ha estat esquarterar el territori d’una forma agressiva i impactant
a base de noves carreteres, variants, autovies, línies de l’AVE, connexions
interurbanes, amb el port, amb l’aeroport, etc que sovint han servit de ponts
estratègics per afavorir noves actuacions urbanístiques o noves actuacions
industrials a la seva vora, en perjudici del territori.
La política bàsica en aquests anys ha estat deixar com espai
lliure i periurbà allò que no es pot aprofitar: una mena de pati de les
gallines d’un gran mas engegat al màxim rendiment econòmic. Aquesta és la
política que aquest Pla Director tindria ara l’oportunitat de canviar, girant el
cap envers models europeus (Vitòria, Roma, Lille …) o fins i tot del propi
país (la diferència entre les línies ambientals de la Diputació de Barcelona i
la de Tarragona és ja en aquest sentit un abisme).
El GEPEC demana la creació d’entorns naturals amplis,
interconnectats i que conformin una anella verda al voltant de les urbs, tot
planificant perquè els espais “plens” i els espais “lliures” estiguin
cohesionats en el territori. Els espais lliures han de trencar els continus
urbans-industrials i han de formar una xarxa de natura que permeti un trànsit
equilibrat de la ciutat al camp. S’han de preservar les zones agrícoles de més
qualitat, que són precisament les que el polígon químic nord ha malmès al llarg
del Francolí; la seva futura expansió, propiciada pel Pla Director com una
moneda de canvi per salvaguardar l’entorn turístic del polígon sud, pot acabar
d’anorrear la potencialitat agrícola de la vall del Francolí. La creació d’un
Parc Agrari amb figura de protecció a través d’un Pla de Gestió i d’un Pla
Especial, a l’estil dels projectes endegats en el Baix LLobregat, pot ajudar a
estabilitzar els espais lliures d’urbanització i a eliminar definitivament les
ànsies d’especulació que s’estan produint, en perjudici del sector agrícola i
del medi ambient.
Malauradament no creiem que aquesta sigui la filosofia del Pla
Director i determinada semàntica utilitzada ja ens alerta dels objectius: els
espais que el Pla Director vol salvaguardar són una mena de reserva índia, en
diuen “zona fronterera”, i tots sabem que les fronteres són una línia, una
simple línia amb un munt de territori utilitzat en una banda i en una altra. La
negociació per delimitar aquesta zona fronterera, que el Pla director extirparà
de forma “ponderada” -segons diu- dels diversos sectors, pot convertir-se en una
tracta de bandits, en la qual de ben segur cadascuna de les parts oferirà a la
“banca” el més estèril i inútil de les seves hipotètiques propietats i drets
expansius. Per acabar de confirmar aquesta suposició, només cal reflexionar
sobre l’acord aconseguit entre els dos sectors econòmics i la Generalitat el 21
de maig, en el qual es fa marxa enrera sobre l’amplada de les zones verdes que
havien de separar l’activitat industrial dels nuclis de poblament, tot
relegant-les a simples carrers verds i tornant a la indústria la capacitat
d’expansió que s’havia pretès de limitar en el polígon sud.
L’apartat de PROTECCIÓ DEL PAISATGE esmentat en el Pla Director
és veritablement una filosofia vàlida però fins que la idea no es concreti amb
noms i números, pot convertir-se en una paraula tan buida de contingut com ho és
ja a hores d’ara la tan manipulada sostenibilitat de què fan gala des de
l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra. Cal que es defineixin de forma
generosa les hectàries i ubicacions dels sòls a salvaguardar en els municipis i
àmbits que esmenta el Pla Director ( a Vilallonga, Morell, la Pobla, Perafort,
Constantí, Reus, vores del Francolí, etc) i que es concretin en projectes les
possibilitats reals d’interconnexió. Si la migradesa de l’espai lliure cedit és
la que finalment es plasma, haurem convertit el Pla Director, una vegada més,
com altres plans, en un simple venedor de fum.
Per altra banda, tot i la circumscripció que sembla tenir el
Pla Director únicament a la zona de la Indústria Química de Tarragona, a banda i
banda del Francolí, no es pot deixar de tenir en compte que l’establiment de les
zones objecte de protecció paisatgística ha de valorar la seva interconnexió
biològica amb els altres espais naturals del Tarragonès, l’entorn dels quals
també és objecte d’especulació i d’agressions contínues: riu Gaià, Bosc de la
Marquesa, platges naturals de Torredembarra i Creixell, Prats de la Pineda …
.Aquests espais migrats -els millors i únics espais naturals que ens queden-
s’estan convertint en reductes la riquesa biològica dels quals està entrant en
regressió, a causa precisament del seu aïllament biològic. Cal que amb tot
plegat es configuri un ambient periurbà de protecció a llarg termini, per al
gaudi de les generacions actuals i futures i per a la potenciació de la
biodiversitat i del paisatge.
Al Camp de Tarragona, el creixement radial dels nuclis urbans,
dels polígons industrials, de les urbanitzacions turístiques, ha anat devorant
tots els espais lliures intersticials i degradant com un càncer les cèl·lules
beneficioses que han de nodrir d’oxigen, d’aliments sans, d’aigua neta, de
natura viva, d’oci de qualitat … els estressats habitants de les ciutats. Però
en les al·legacions i declaracions de les parts implicades en el conflicte del
Pla Director ja es veu que ningú té en compte quins són els límits del
creixement. Segons l’AEQT i segons alts dirigents del Partit Socialista la
química ha de seguir creixent, perquè si deixa de créixer es mor. Segons el
sector del Turisme, es necessiten més camps de golf, i noves urbanitzacions, i
nous hotels, amb una clara estratègia de dirigir-se cap a la plana interior un
cop esgotat el territori útil de la zona costanera, per no deixar de créixer. El
que ens preguntem al GEPEC i preguntem als responsables del Pla Director és:
“Fins on han de créixer?” perquè no perdem d’una forma irremeiable la nostra
qualitat de vida, la salut i la seguretat, la biodiversitat del territori, les
activitats econòmiques tradicionals, el contacte proper amb la natura… Només
cal col·locar com a mesura el cas de les Illes Balears. Aquest territori no està
ni la meitat de malmès que el Tarragonès i, malgrat això, la política decidida
per la majoria de partits polítics, amb el vist-i-plau de la major part de la
ciutadania i de les entitats cíviques illenques, ha estat: que l’única
solució possible per a la sostenibilitat del territori era la limitació dràstica
del creixement i la salvaguarda dels espais litorals, agrícoles i muntanyencs
encara no urbanitzats. Aquesta és la responsabilitat del Pla Director:
definir clarament els límits del creixement, el que no s’ha de tocar més
del territori, ni per un hotel, ni per una ampliació de BASF, ni per una nova
variant, ni per un enllaç de l’AVE … per molts diners que es posin damunt la
taula, per molt d’interès que algun sector econòmic tingui o per qualsevol
estratègia egoista d’un partit polític en un moment determinat.
- AUDITORIA AMBIENTAL
Considerem necessària la realització d’una Auditoria
Ambiental de l’estat actual dels sòls, dels aqüífers i dels llocs d’abocament
de les diferents indústries instal·lades actualment als Polígons nord i sud,
abans de donar qualsevol altra nova autorització o ampliació d’activitat. La
proposta que el Pla Director encomana a l’ACA en relació a espais inundables i
cicle de l’aigua hauria d’incidir molt més en la valoració analítica de la
contaminació de fons creada per la petroquímica després de dècades d’actuació
insuficientment controlada. En tots els procediments administratius
d’Autorització Ambiental seguits pel Gepec (Carburos, Basf, Erkol, La Seda,
Terquimsa … en els darrers anys, cap empresa ha reconegut haver realitzat
estudis de sòl ni controls de sediments marins, en cap cas ha constat en
l’expedient la situació del medi marí o del medi fluvial receptor, en cap cas
s’han incorporat a l’expedient dades sobre l’estat de contaminació dels
aquífers i, malgrat aquestes mancances, tots els procediments han obtingut una
Resolució favorable per part del Departament de Medi Ambient, tot i les
al·legacions en contra del Gepec per considerar la resolució contrària a les
exigències de la Llei 3/98 i a la llei de Costes.
- ÚS SOSTENIBLE DE L’AIGUA
És important considerar l’aprofitament de l’aigua utilitzada
pels sectors turístic i químic. Per la banda del sector turístic, cal limitar
els equipaments com camps de golf i complexos hotelers massius que malmeten
l’aigua. Així, ho hem d’entendre dels camps de golf previstos en el complex
del Centre Recreatiu i Turístic de Port Aventura. Cal dir que la nova Cultura
de l’Aigua no comporta que el reg amb aigua depurada sigui una condició que
justifiqui qualsevol instal·lació malbaratadora d’aigua. L’agricultura i la
indústria serien activitats més prioritàries per a l’ús de les aigües
residuals depurades amb tractament terciari que no pas els camps de golf
escampats per un territori sotmès a una evaporació insostenible a causa de la
forta insolació.
- ABOCAMENTS CONTAMINANTS
Entre les directrius del Pla Director s’esmenta la necessitat
de “minimització dels riscos que comporten els processos de producció de
les empreses” i de “fomentar i incentivar les millores significatives
pel que fa a utilitzar processos industrials nets i respectuosos amb el
medi”. En realitat això no cal que ho digui el Pla Director, ja ho diu la
Llei 3/98 d’Intervenció Ambiental, la llei de Costes i la llei d’Aigües. Però
malgrat aquestes lleis de rang molt superior al Pla Director, la realitat ha
estat que les químiques han continuat contaminant el medi ambient de forma
molt superior a les possibilitats de la tecnologia actual, amb la
complicitat de les resolucions favorables de l’administració, i en contra de
les al·legacions del Gepec que ha exigit de forma sistemàtica en tots els
procediments d’autorització que els abocaments líquids des de les depuradores
o emissaris de les diferents indústries es facin amb els límits més
restrictius, d’acord amb les tècniques modernes disponibles.Exigim que, d’una vegada per totes, la Indústria química
assumeixi les exigències que marquen les lleis i que el Pla Director reguli
quins són els límits tècnics més restrictius que es poden exigir als
abocaments. En l’actualitat, l’Administració està aplicant encara en les
autoritzacions els límits acordats en el famós Pacte de Progrès (seria
progrès per a les químiques!) que van signar de forma unilateral l’AEQT i
l’antiga Junta de Sanejament el 1994 i que, de cap manera, recull els avenços
de la tecnologia en la depuració d’aigües residuals industrials.
- EMISSIONS A L’ATMOSFERA
Les mateixes directrius del Pla Director esmentades en el
punt anterior s’han de considerar en relació a les emissions a l’atmosfera i a
l’ús de substàncies d’alta toxicitat. En l’actualitat ens trobem que les
emissions de totes les indústries en diòxid de nitrogen, diòxid de sofre,
monòxid de carboni i partícules en suspensió no són limitades per les
adequacions a la millor tècnica disponible (filtres, torres de rentat, etc)
sinó pels valors d’immissió de l’atmosfera, és a dir, per l’índex global de
vulnerabilitat de l’atmosfera del terme municipal de Tarragona als
contaminants emesos. Aquesta vulnerabilitat, segons Medi Ambient, sempre és
baixa o moderada. La forma com s’arriba a aquesta conclusió procedeix per una
banda de la generositat del preceptes legals, per altra del favorable sistema
analític i estadístic, i per altra del règim de vents propis de la zona.
Podríem dir, sense por a equivocar-nos, que caldria un autèntic smog
fotoquímic i les urgències hospitalàries plenes perquè l’administració gosés
reconeíxer una vulnerabilitat puntual alta en algun contaminant. El Pla
Director demana a les químiques estratègies per aconseguir “la
disminució d’emissions contaminants” . Altra vegada hem de dir que és
una demanda de rang inferior a les que ja de per si marquen les lleis però que
ningú fa cas. Cal que el Pla Director concreti de forma numèrica i no sols en
frases reflexives quines límits d’emissió serien adequats a l’actual
tecnologia, tot considerant que res del que va a l’atmosfera desapareix
sense conseqüències.
- ESTUDI EPIDEMIOLÒGIC
Per altra banda, resulta sorprenent i vergonyós que en tots
aquests anys l’Administració catalana no s’hagi dignat a valorar la situació
de la salut en els habitants que són subjectes de tanta agressió contaminant a
través d’estudis epidemiològics consistents. El recent Manifest de la Masó,
signat per il·lustres metges, universitaris, entitats i ajuntaments de tota
mena, també pel GEPEC, és una mostra més de la preocupació de la societat pels
impactes de la química en la seva salut. Considerem, que el Pla Director ha de
fer especial incidència en aquesta preocupació i ha de proposar com objectiu
ineludible la realització d’aquest estudi epidemiològic.
- SUBSTÀNCIES D’ALTA TOXICITAT
Menció a part mereix el comentari sobre els anomenats
Compostos Orgànics Volàtils, substàncies d’alta toxicitat emeses per les
empreses químiques de forma absolutament desmesurada durant anys. Aquests
compostos bioacumulatius i dificilment degradables han anat a parar al sòl, a
l’aigua, als aliments, als éssers vius … sense que la incidència de les
seves conseqüències en la salut pugui ser adequadament valorada . Tanmateix,
ha resultat sobradament demostrada la perjudicial incidència d’alguns
d’aquests compostos sobre el càncer, la transmissió genètica, l’embaràs i
malalties irreversibles. Per tot plegat, diverses directives europees
exigeixen les mesures més restrictives en les emissions de COV i assenyalen la
necessitat de substituir el més aviat possible aquells productes d’alta
toxicitat. Les substàncies indexades com R45, R46, R49, R60, R61 i
R40 serien precisament les que serien més susceptibles de provocar els
greus efectes anomenats anteriorment. Doncs bé, la minimització i reducció
d’aquestes substàncies ha estat demanada de forma sistemàtica pel Gepec en
tots els expedients administratius d’autorització dels darrers anys sense que
en cap cas el Departament de Medi Ambient hagi tingut a bé incorporar aquesta
exigència a les empreses. I resulta especialment xocant que després d’anys i
anys obviant la necessitat d’aquesta minimització (a Carburos, Basf, La Seda,
Terquimsa…) haguem trobat per primera vegada una proposta de resolució de
l’abril de l’any 2003 (a l’empresa Engelhard Catalyst) demanant precisament el
que el Gepec s’ha cansat de demanar durant anys: la minimització de COV d’alta
toxicitat.En una informació que disposem -no demostrada ni contrastada-
es calcula que les emissions de COV als voltants de Tarragona sumen 3000
tones/any: 300.000 kg de contaminants d’alta toxicitat dispersos per
l’atmosfera i l’aigua amb destí incert!!! Es calcula que el 30 %
d’aquestes emissions són difuses, és a dir, produïdes per problemes
tecnològics de les pròpies instal·lacions (vàlvules mal ajustades, taps mal
roscats, sistems d’obertura i tancament inadequats …). En totes les
Autoritzacions a les quals hem al·legat en els darrers anys, cap empresa ha
reconegut un control seriós de les emissions difuses i molt menys una programa
de minimització. Solament tenim constància d’un programa de reducció
d’aquestes característiques en DOW, empresa en la qual no hem tingut
l’oportunitat d’intervenir en el procés administratiu de la seva Autorització
Ambiental.Com a mostra un botó d’alguns productes d’alta toxicitat
utilitzats o emesos per les químiques de Tarragona que hem al·legat fins ara i
sobre els quals no hi ha hagut determinacions administratives exigint la seva
reducció tenim: l’òxid d’etilè, l’òxid de propilè, percloretilè,
tetraclorur de carboni, acrilonitril, benzè, dicloretà, epiclorhidrina, etc,
etc.
Considerem doncs un deure bàsic del Pla Director, d’acord amb
la seva conclusió sobre pautes de sostenibilitat en què demana la
“disminució d’emissions contaminants”, la concreció de COV i de
substàncies amb R d’alta toxicitat que s’han de minimitzar, els límits
susceptibles d’aconseguir, els programes bàsics d’execució i els terminis per
fer-ho.Per altra banda, caldria considerar l’actualització de
l’activitat petroquímica en relació a la progressiva disminució de les
reserves mundials de petroli i la necessitat de considerar noves propostes
relacionades amb altres productes energètics pels quals està apostant la Unió
Europea (hidrogen, biocombustibles, etc)
- INCINERACIÓ DE RESIDUS
El Pla Director fa esment com a proposta que es modifiqui el
règim del sòl entre el recinte químic sud i el port per a noves instal·lacions
i entre aquestes esmenta: instal·lacions de tractament de residus. Demanem que
sigui expressament prohibides en aquesta zona les instal·lacions d’incineració
de cap mena, siguin o no de valorització energètica, de gasificació o de
tecnologies simil·lars, ja que els efectes d’aquestes instal·lacions són
semblants a les de qualsevol indústria química i les emissions de COV es
produeixen de forma simil·lar. En aquests moments, la gran fumera de BASF,
al·legada pel GEPEC i també pel propi sector turístic s’està comportant
precisament com una incineradora de residus, produint en la combustió
substàncies tòxiques de difícil valoració, per manca d’informació.
- DIRECTIVA SEVESO II
Considerem que cal la implantació urgent de la Directiva SEVESO
II en totes les instal·lacions antigues i noves. HI ha moltes mancances en el
PLASEQTA i en les autoritzacions ambientals existents per manca d’adequació a la
referida directiva. Per tant, el Pla Director ha d’evitar fer pronunciaments o
validacions que puguin produir contradiccions amb les normes d’aquesta
directiva.
- – PARTICIPACIÓ CIUTADANA
El Pla Director hauria d’incloure els mecanismes de
participació ciutadana en el desenvolupament del sector químic i del sector
turístic. Aquesta participació ha estat vetada de forma categòrica fins ara al
GEPEC en tots aquells organismes o projectes de planificació del Camp de
Tarragona (Consorci del Camp, del Transport, Pla Director, Plaseqta ..) .
Considerem que la participació de les entitats mediambientals com el GEPEC no es
pot obviar en cap projecte que incideixi en la sostenibilitat ambiental del
territori. Actualment la veu del GEPEC o de la nostra Federació ECOLOGISTES DE
CATALUNYA és escoltada en molts àmbits de l’Administració (Junta de Residus,
Agència Catalana de l’Aigua, Consells de Caça i Pesca, Juntes Rectores de tots
els Parcs Naturals de Catalunya, Consorci per al Tractament de Residus del Baix
Camp, Consells de Medi Ambient de Reus i Toredembarra, etc, etc). Solament
hem estat vetats per l’AEQT i per la Diputació de Tarragona (entitats per a
les quals devem ser autèntiques bèsties negres) en els àmbits de la seva
influència. Considerem que això ha de canviar i que se’ns ha de donar les
facilitats, recursos i capacitat per poder intervenir en la gestió territorial
del Camp de Tarragona, més enllà del que pot fer qualsevol veí en els períodes
legals d’exposició pública.
10- ESTENDRE LA QUALIFICACIÓ DE SÒL URBANITZABLE D’ESPECIAL
PROTECCIÓ A TOT L’ÀMBIT SUSCEPTIBLE DE CLASSIFICACIÓ DE ZONA HUMIDA.
Necessitat que la normativa del Pla reculli a l’article 11 (sòl
no urbanitzable d’especial protecció) la necessitat d’estendre aquest tipus de
sòl no urbanitzable d’especial protecció a tot l’àmbit susceptible de
classificar com a zona humida, d’acord amb els mapes annexats per nosaltres.
11 En el mapa i text definitiu del Pla
Director caldria:
- Mantenir els espais humits assenyalats al voltant de la sèquia i de la
llacuna litoral propera a Cal.lípolis que ja es preveuen.
- Indicar la necessitat de mantenir i millorar els hàbitats de zona humida
allí on encara es mantinguessin en sòl no urbanitzable.
- indicar la necessitat de reduir la superfície de ZAL del port a l’entorn
de Cal.lípolis per tal d’incloure amb garanties els espais de zona humida i
el lloc arqueològic allí existent (caldria definir-ho en mapa al pla
director).
- Canviar la qualificació del sòl urbanitzable residencial que ocupa
actualment àrees de zona humida al voltant de l’àrea protegida de la Sèquia
Major cap a no urbanitzable d’especial protecció, segons l’extensió de zona
humida assenyalada en els nostres mapes. S’entén que, essent el mateix
propietari del terreny Universal Mediterrània, podria mantenir-se la
superfície urbanitzable en sectors més alts i propers a l’autovia
Tarragona-Salou (sempre mantenint algun corredor biològic cap a l’interior),
i integrar les àrees “alliberades” com a espai lliure dins del mateix àmbit,
sense necessitat que Universal en perdi la propietat. La necessitat del
perímetre de protecció que diu el mateix pla i l’existència de vegetació de
zona humida a protegir ho avalen.
12 CONSIDERACIÓ DEL PARC ECO-HISTÒRIC
Conveniència o almenys la necessitat de consideració del parc
eco-històric proposat pel GEPEC i descrit en aquestes al.legacions.
Reus, 29 de Març de 2003