BASF: NO MARXEU!

El GEPEC vol denunciar
les tàctiques arxiconegudes d’amenaces, xantatges i
pressió promogudes per la
Indústria Química de Tarragona cada vegada que una
Administració promou
qualsevol iniciativa per millorar les condicions de
salut i seguretat dels
seus ciutadans.

És així que, després de molts anys
contaminant a pleret
l’atmosfera, l’aigua i el sòl a causa de la
permissivitat de l’administració
catalana, una estricta llei (Sistema Reach)
vinguda de l’Europa assenyada,
nord enllà, on diuen que la gent és més
“noble, culta, desvetllada i feliç”
els està fent perdre els estreps, fins
al punt d’afirmar sense vergonyes, i
amb la cara més dura que el ciment, que
“es veuran obligats a deslocalitzar
els centres de producció química a la
Unió Europea i traslladar-los a Àsia i
Amèrica on els reglaments ambientals
no són tan estrictes”. És a dir, ni més
ni menys, allà on podran contaminar
a l’engròs i amb el mínim control, amb la
mateixa llibertat de què han pogut
gaudir al polígon de Tarragona durant
dècades, a canvi del “plat de
llenties” que en forma de llocs de treball han
estat repartint a molts
ciutadans.

La tan odiada normativa europea del
Sistema Reach consisteix ni més ni menys
a aplicar la filosofia més lògica
sobre la Salut: que una empresa avaluï la
seguretat dels productes que treu
al mercat amb els estudis i assaigs que
siguin necessaris. L’absurditat en la
informació i l’ús de les 200000
substàncies químiques que avui dia poden
haver als mercats és tan gran que
si es vol demostrar la responsabilitat de
qualsevol d’aquestes substàncies
en l’augment de malalties tan greus com el
càncer, l’asma, les al·lèrgies
… o d’alteracions genetiques i hormonals en
éssers vius, els costos de la
investigació els ha d’assumir exclusivament
l’administració pública, en el
nostre cas, la Generalitat de Catalunya: tots
nosaltres. És a dir, les
empreses estaven exemptes de demostrar la toxicitat
de cap dels productes
que es van generar en les èpoques que la laxa
legislació ambiental permetia
la sortida al mercat de productes sense els
assaigs ni els controls
necessaris per demostrar la seva
innocuïtat.

Així doncs, mentre al Camp de Tarragona les altes instàncies
estan discutint
de temes tan transcendentals com les olors, els olfactòmetres
i els mapes
pudorífics, a la Unió Europea, com al GEPEC, el que ens preocupa
de veritat
és que substàncies com acrilonitril, benzè, dicloretà, òxid
d’etilè,
tetraclorur de carboni, aminodifenil, clorometil metil,
naftilamina,
bencidina, aldrin, carbaryl, dicofol, endosulfan, lindà, TBT,
metoprè, PCBs
… i centenars més, pul·lulin a cor que vols pels aires, per
les cadenes
alimentàries i pel nostre sistema circulatori, a l’espera d’algun
error del
sistema immunològic per desencadenar eliminació d’espècies,
alteracions
mutàgenes o malalties estranyes que ningú no sap per què s’han
produït. Cada
vegada que el GEPEC ha al·legat contra una indústria del
polígon petroquímic
al Departament de Medi Ambient per exigir la reducció
d’emissions a mar, a
riu o a l’aire, o la minimització dels seus productes
més tòxics, la
resposta ha estat el silenci administratiu. El Sistema Reach,
pel qual s’
esquincen les vestidures els grans gurús de BASF, acaba amb el
silenci i
exigeix el més estricte control de tots els compostos generats, i
sobretot
dels més sospitosos de toxicitat. Si tenim en compte que España és
el cinquè
país del món en fabricació de productes químics i que, segons
algunes fonts,
més del 40 % surt del polígon de Tarragona; si tenim en compte
que segons
estudis de la Unió Europea l’aplicació del Sistema Reach sols
suposarà una
despesa durant onze anys del 0,1 % de la facturació anual de la
Indústria
Química; si tenim en compte tot l’anterior i més, creiem que
els
tarragonins, els europeus, els éssers vius del món ens mereixem una mica
més
de respecte per la nostra salut i per la nostra seguretat.

Senyors
de BASF: Us demanem sisplau que no marxeu de Tarragona ni de la Unió
Europea,
no pas per nosaltres, sinó sobretot pels pobres asiàtics,
sudamericans i
altres afamats del món, que no tindran altre remei que
rebre-us amb els
braços oberts.