Sobre les Plantes de Triatge i Valorització

Sobre les constants notícies sobre , d’un o altre innovador sistema, promogudes ara pel president del consell Comarcal del Baix Camp, ara per l’alcalde de Tarragona i la seva afillada SIRUSA, en el sentit de construir instal·lacions miraculoses que fan Reciclatge sense Participació ciutadana, el GEPEC-ECOLOGISTES DE CATALUNYA vol dir el següent:

Que els miracles en residus no existeixen més enllà del que ja funciona. I a tot arreu ja se sap el que funciona. Solament aquells que han fet tan malament les coses i que han malmès la salut ambiental del seu poble, tenen la gosadia de mirar al Déu de les Màquines per demanar que els salvi. Als països de la Unió Europea o­n es porta una gestió de residus madura i participativa és el bon exemple i no la fe allò que mou muntanyes, en aquest cas les muntanyes de brossa. I molta fe haurà de tenir l’alcalde de Tarragona per arribar a les fites que les directives europees i les pròpies directives del govern de la Generalitat de Catalunya marquen en els seus programes de Reciclatge, entestat com ha estat durant anys a salvaguardar el model crematori de SIRUSA com a paradigma de la gestió ideal dels Residus. És aquesta gestió basada en la manca de separació de residus recuperables i en la deficient recollida selectiva efectuada per part d'alguns ajuntaments com el de Tarragona allò que ha portat a la saturació de SIRUSA.

Que totes aquestes plantes de Triatge de residus en massa que s’estan ara promovent volen descobrir la sopa d’all, sopa que ja fa molt de temps que s’ha descobert, mostrant sobradament la ineficàcia i la mediocritat dels resultats. Una selecció mecànica, fisico-química o biològica de residus en massa, sense cap selecció ciutadana prèvia en origen, només dóna com a resultat un gas combustible susceptible de ser cremat (produint per tant gasos d’efecte hivernacle) i generar electricitat, una mínima quantitat de matèria orgànica (ells en diuen compost, però no ho és!) que no té cap valor comercial per la seva pèssima qualitat, una mínima quantitat d’envasos i, això sí, tones i tones de rebuig que han d’anar a incinerar o a abocar. Com a exemple tenim els famosos ECOPARCS de Barcelona, sistema sempre criticat pels ECOLOGISTES DE CATALUNYA ( o­n pertany el GEPEC i les principals entitats ecologistes del país) promoguts com a única alternativa viable als abocadors de Garraf i a les incineradores metropolitanes, defensats a mort per l’Administració i, vés per o­n!, per Ecologistas en Acción. Els miraculosos ECOPARCS de Barcelona, que serien un símil del que Nadal vol fer ara a SIRUSA, aconsegueixen, un cop descomptats els gasos combustibles, una mínima recuperació material del 4% de la matèria orgànica i dels envasos i, un 80 % de material de rebuig, rebuig que va directament a incinerar o a abocar.

Quan en informes emesos per SIRUSA sobre una Planta Miraculosa capaç d’aconseguir de cada 20 tones, 8,4 tones valoritzables en realitat ens està dient amb el seu acostumat críptic llenguatge: 8`4 tones que es convertiran en gas que cremarà. Ja és tradicioinal que SIRUSA anomeni Valoritzar a qualsevol operació que converteixi un residu en foc, diòxid de carboni, contaminació i uns quants KW.

Que tots aquests projectes de Plantes de Triatge han estat prol·liferant darrerament a causa de les normatives actuals però, sobretot, per les previsions futures de nous cànons i prohibicions cada cop més estrictes des de la Unió Europea a qualsevol tractament finalista dels residus, tant en forma d’abocament com d’incineració, tractaments que seran cada cop més cars i que serviran per finançar les despeses dels municipis que volen respectar el medi ambient mitjançant el reciclatge, que no és el cas precisament de l’alcalde de Tarragona.

Que en aquest context, al GEPEC ens resultarien admissibles les Plantes de Triatge que s’efectuen com un pas intermedi entre un programa ben fet de Recollida Selectiva en Origen –com la que es fa en alguns pobles del Baix Camp o de la Ribera d’Ebre i es comença a fer en algunes ciutats del Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre- i el tractament finalista de l’abocament. És a dir, un últim esforç per salvar el que es pugui de tots els residus llançats inadequadament per aquells ciutadans maleducats que no han volgut col·laborar en l’esforç solidari de fer millor el medi ambient d’ara i de les generacions futures -ciutadans als que s’ha de dir cada vegada més clar el que costa la seva insolidaritat i als que s’ha de fer pagar econòmicament per la seva conducta-.

Que en aquest context, el que és inadmissible és que les Plantes de Triatge serveixin com a tapadera de les males gestions dels municipis, de la manca d’infraestructures i contenidors per llençar la brossa separada, de la mínima despesa efectuada en Prevenció, Minimització i Educació ambiental, de la manca de responsabilitat d’alcaldes i regidors, en definitiva, d’incompliments flagrants de la Llei de Residus aprovada pel Parlament de Catalunya el 1993 que exigeix a tots els municipis de més de 5000 habitants la separació de la matéria orgànica en tot el municipi (no en un barri, ni en uns menjadors …) des del 1999!!!. Aquells alcaldes com el de Tarragona, que han estat honrats de formar part del Parlament de Catalunya, ja ens poden anar cantant el cant de la Senyera sobre el seu patriotisme, quan donen als seus ciutadans el mal exemple d’incomplir alevosament les lleis que ells mateixos han donat al poble!

Que a Catalunya el Programa de Residus de la Generalitat de Catalunya tenia com a objectius per a l’any 2003 assolir la recuperació del 40 % de la matéria orgànica, el 60 % del vidre, el 60 % del paper i el 15 % dels envasos. Malauradament, durant l’any 2003, solament s’ha recuperat a Catalunya el 8,4 % de la matéria orgànica, el 31 % del paper i el 6’6 dels envasos i solament l’objectiu del vidre s’ha aconseguit. Bona part de la culpa ha estat la desastrosa gestió dels antics consellers de Medi Ambient (en especial Felip Puig i Espadaler) i la d’alguns alcaldes com els de Tarragona i altres de Barcelona i àrea metropolitana. A Tarragona, el cas de la matèria orgànica és molt més greu, ja que solament es recupera la d’alguns menjadors i grans productors i representa menys del 3 % de la matèria orgànica de la seva brossa. En aquestes condicions, amb un nivell de recollida selectiva tan deficient, optar per Plantes de Triatge de Valorització de Gas, és una autèntica irresponsabilitat, una fugida cap endavant en direcció a una gestió pitjor i menys responsable.

Que demanem a la Generalitat mà dura contra tots aquells municipis que estan incomplint de manera sistemàtica la Llei de Residus de 1993, així com les directrius europees sobre residus i el Programa de Residus Municipals de Catalunya (PROGREMIC), imposant-los cànons econòmics restrictius sobre la brossa que no seleccionen i prohibint-los la participació en sistemes de gestió alternatius que es basin en la formació de biogàs o metanització, els quals solament han de ser un últim recurs previ a l’abocament per a aquells municipìs que assoleixen o gairebé la major part dels objectius programats per la Generalitat ( esmentats en el punt anterior).

Que en cas que alguns municipis com Tarragona continuïn incomplint la Llei de 1993, se’ls apliqui la normativa vigent que emana del Decret 323/1994 de 4 de novembre que diu en el seu article 11 que “els municipis usuaris d’una instal·lació d’incineració tinguin establert d’acord amb el programa definit a l’article 6/1993 de 15 de juliol, reguladora dels residus, el servei de recollida selectiva i de reciclatge”, servei que és incomplert per l’ajuntament de Tarragona i que, per tant, els deixa sense el dret legal a ser usuaris d’una instal·lació d’incineració.