Penjat el 2 d'agost de 2020
Penjat el 2 d'agost de 2020, per Limnos
Aquest mes parlem del problema de la calç a l’aigua de l’Estany. La seva duresa (contingut de calç) és molt alta, d’uns 800 mg/l equivalents de carbonat de calci, per sobre de 180 mg/l ja es considera un aigua molt dura (habitualment s’utilitzen els graus francesos, ºF, per mesurar la duresa del aigua, en aquest cas diríem que la nostra aigua té una duresa de 80 ºF i que per sobre de 18 ºF ja es considera aigua molt dura). Aquest altíssim contingut de calç, en principi, no és perjudicial per la salut humana, però sí que representa un problema important pels electrodomèstics que fan servir aigua calenta com les calderes, rentadores, rentavaixelles, etc., ja que la calç s’hi incrusta perjudicant el seu funcionament. Aigües de Banyoles fa un tractament per disminuir aquesta duresa, però, malauradament, és efectiu només per l’aigua freda, és a dir, no pot impedir que la calç es dipositi als electrodomèstics. Per aquest motiu en molts habitatges es fa servir un descalcificador de resina d’intercanvi iònic. Aquests descalcificadors funcionen amb sal i el que fan és canviar cada àtom de calci per dos àtoms de sodi. L’aigua procedent dels descalcificadors té molt poc calci però, evidentment, té un contingut molt alt en sodi, fins a 300 mg/l, sobrepassant en un 50% el valor màxim que marca la normativa actual pel sodi: 200mg/l. Si aquesta aigua amb excés de sodi es fa servir de manera continuada per beure i cuinar sí que pot representar riscos per la salut com hipertensió, problemes cardiovasculars, etc. Això s’explica al document que trobem a la pròpia pàgina web d’Aigües de Banyoles, a l’apartat de qualitat / laboratori / documentació / “Publicació de la Revista de Banyoles: L’aigua i l’Estany: Característiques, tractament i consideracions diverses”.
Els usuaris es troben per tant amb un dilema, especialment els que viuen en blocs de pisos, és a dir, la majoria: Si a l’edifici no es fa servir descalcificador l’aigua es pot beure però perjudica greument els electrodomèstics, si, per contra, a l’edifici hi ha instal·lat un descalcificador, l’aigua obtinguda va bé pels electrodomèstics però no és bona per beure ni cuinar. Aquesta segona situació és la més habitual a la comarca i, per tant, els veïns es veuen abocats a comprar aigua embotellada. L’aigua embotellada es paga entre 100 i 200 vegades més cara que l’aigua de l’aixeta, i, a més, genera una quantitat enorme d’envasos plàstics.
La companyia proposa com a possible solució regular el descalcificador, de manera que descalcifiqui menys l’aigua. Una solució molt millor podria ser, encara que no és gens fàcil, que la companyia implementés un tractament d’osmosi, però només pel 2% del total de l’aigua, únicament la que es fa servir per beure i cuinar, que hauria d’arribar als habitatges mitjançant una nova xarxa i a un preu raonable. Mentre no s’instal·lés aquesta nova i costosa xarxa es podrien habilitar suficients fonts públiques on poder-se abastir, en recipients de vidre preferentment, d’aquesta aigua d’osmosi igualment a un preu just.
El tema de la gestió de l’aigua a la comarca realment és prou complicat i demana que es constitueixi una comissió d’experts que estudiï el tema, divulgui els resultats i proposi actuacions.
