Integrar el medi ambient i la salut en la planificació urbanística – l’article de l’ham del març-

Els pobles i ciutats es desenvolupen, creixen, s’urbanitzen, tenen necessitats de mobilitat, calen serveis, nous equipaments, el que obliga a les administracions públiques a fer inversions. Durant molts anys aquest creixement s’ha fet de forma desordenada i desenfrenada generant tant problemes ambientals, com provocant conflictes veïnals. Actualment les normatives obliguen a realitzar plans d’ordenació urbanística municipal que és l’instrument per ordenar urbanísticament el territori a llarg termini. Correspon als plans d’ordenació urbanística municipal classificar el sòl en diferent tipologies: zones verdes, sòl urbà, sòl urbanitzable, equipaments, nous carrers,…Han de definir el model d’implantació urbana i de desenvolupament en funció de les necessitats: zones residencials, pisos, noves escoles o centres sanitaris, pavellons, zones comercials, etc.

Malauradament aquests plans urbanístics encara apliquen criteris poc adequats al medi ambient i a la salut de les persones. Hi ha municipis on encara hi ha una aposta pel cotxe promovent més vials i carreteres. Altres segueixen construint en zones inundables o declarant escasses zones verdes. Es donen casos de declarar urbanitzables zones d’hortes o d’interès patrimonial. O simplement es fan unes previsions inflades de creixement a 20 anys que incrementen la població en un gran nombre justificant la necessitat de creixement. Es paradoxal que just en el moment de planificar, quan ens hauríem de preguntar amb el cap fred si es vol créixer, si tenim lloc per fer-ho, quina ciutat volem ser al futur…, només sentim una resposta oficial: ocupar el màxim de sòl i generar ingressos econòmics. Cap previsió de canvis socials, de futures crisis o de noves necessitats. Per sort, hi ha municipis i entitats que treballen per incidir en una millora ambiental i sobre la salut de les persones de l’urbanisme.

L’ambient on vivim afecta a la nostra salut: contaminació, activitat física, sedentarisme, alimentació… i , per tant, la planificació municipal ha d’integrar aspectes de salut, medi ambient i mobilitat. La contaminació dels cotxes a les ciutats afecta a la mortalitat, especialment en persones amb problemes respiratoris. Una proposta per evitar aquests riscos per a la salut és preveure una xarxa d’espais públics (biblioteques, centres cívics, pavellons,…) connectats entre ells, per afavorir que les persones puguin ser físicament i socialment actives. Cal afavorir la seguretat, com seria fomentar els camins escolars, i garantir la disponibilitat d’espais verds. També es recomana treure les vies ràpides dels centres urbans a favor de la pacificació dels carrers, així com dissuadir de l’ús del vehicle privat en moltes zones, afavorint altres sistemes de mobilitat no motoritzats, i buscant crear proximitat per reduir les necessitats de desplaçament. Combinar diferents usos en un mateix territori barrejant zones residencials amb diferents tipus d’edificis, pisos, cases unifamiliars, comerços i serveis públics i d’oci també és una alternativa. Cal pensar en l’accés amb transport públic a les zones que es pretenguin desenvolupar o fer-hi equipaments, i pensar en que s’hi pugui accedir sense vehicle motoritzat. No es pot frenar l’ús del cotxe sense aparcaments d’enllaç situats estratègicament, que facilitin l’accés a espais comuns d’interès. La xarxa de vianants ha de ser segura, confortable i fiable amb gran capacitat de connexió. L’aposta per la bicicleta no s’ha de fer en detriment dels vianants o del transport col·lectiu, sinó dels cotxes. També ha de generar seguretat i confort. Es clar que si hem de caminar caldran voreres amples, zones peatonals o de circulació 20/30 i recorreguts segurs.

Els plans urbanístics han de millorar la qualitat de l’aigua, potenciar l’activitat física i la reducció del soroll. També han de permetre reduir l’impacte ecològic i l’efecte sobre el canvi climàtic a través de mesures d’eficiència energètica, conservació d’espais verds, hortes, recs i rius, la reducció del nombre d’habitatges previstos o l’adequació de les expectatives de construcció a la mida i tipus de municipi existent. S’han d’afrontar les problemàtiques de salut i medi ambient des d’una visió transversal i posar les persones al centre de la presa de decisions i no els cotxes o els negocis d’alguns. Tenim un bon diagnòstic del problema i podem millorar la situació, tot prenent mesures per millorar l’entorn urbà i, per tant, la nostra salut, planificant ciutats i pobles actius i resilients.