Penjat el 28 d'octubre de 2016
Penjat el 28 d'octubre de 2016, per GEPEC
GEPEC- Ecologistes de Catalunya demanem que s’aturi la caça a les llacunes on s’han localitzat els ànecs
Ara fa uns dies han estat localitzats al Delta de l’Ebre, en unes llacunes dins els límits del Parc Natural, un mínim de 9 exemplars d’ànec de cap blanc (Oxyura leucocephala).
L’ànec cap blanc és l’anàtida més amenaçada d’Europa i una de les que ho està més també a nivell mundial, gaudint dels màxims nivells de protecció legal.
És un ocell que gaudeix de plans de recuperació en la totalitat de territoris on la seva presència és més habitual. És per tant, del tot vital, evitar la mort de cap individu d’aquesta espècie.
A les llacunes on han estat localitzats aquests ocells s’hi realitzen, de forma regular, tirades d’anàtides (cacera d’ànecs), les quans ja s’han iniciat en indrets propers al trobar-nos ja en període de cacera. Les tirades d’ànecs són l’activitat més perillosa per la supervivència d’aquests ocells, ja que en el transcurs de les mateixes els caçadors no solen diferencia unes espècies d’altres, disparant a tots els ànecs que els hi passen volant per sobre. A banda també es produeix la dispersió dels ànecs que no han estat abatuts, desplaçant als animals a altres indrets on poden ser també caçats.
Matar algun d’aquests ànecs, a banda que constituir un greu delicte contra la fauna, seria molt negatiu per la conservació d’aquesta espècie tant amenaçada.
Per tal d’evitar-ho, des del GEPEC-Ecologistes de Catalunya, ens hem posat d’immediat en contacte amb els Departaments de la Generalitat de Territori i Sostenibilitat (que té les competències de conservació de la biodiversitat) i amb el d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació (que té les de la caça), així com en la Direcció del Parc Natural del Delta de l’Ebre, per demanar que no s’autoritzi la cacera a les llacunes on han estat localitzats els ocells i que les zones on es localitzen aquests ànecs restin tranquil·les per tal de garantir la seva supervivència.
Cal fer incís que les dues llacunes on han estat localitzats aquests ocells estan dins el Parc Natural del Delta de l’Ebre i que una és de titularitat pública, essent propietat del Ministerio d’Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente, que en va comprar els terrenys per realitzar-hi treballs relacionats amb la millora ambiental del Delta de l’Ebre.
Aquesta llacuna, tot i haver estat adquirida amb diners públics i ser propietat del Govern Central, enlloc de ser destinades a la protecció de la biodiversitat, des de bon començament han restat a disposició dels caçadors per realitzar-hi les seves caceres. Aquest fet, a banda d’impedir la protecció d’algunes de les espècies en més perill d’extinció, n’ està impedint l’ús públic de part de l’espai, que era també un dels objectius de la seva adquisició. En la mateixa situació es troben moltes altres zones públiques o de propietat pública del Delta de l’Ebre.
L’actual gestió de la caça al Delta de l’Ebre és del tot incompatible amb la preservació i salvaguarda d’alguna de les espècies d’ocells més amenaçades. Així al Delta són molt poques les zones on no es permet la caça i on els ocells poden gaudir de tranquilitat i on la seva supervivència està assegurada.
Això és inacceptable en un espai natural que gaudeix de bona part de les figures de protecció possibles. Cal tenir present que part del Delta de l’Ebre ha estat declarat parc natural, que forma part de la xarxa natura 2000 (xarxa europea d’espais protegits), sota la figura de Zona d’Especial Protecció pels Ocells (ZEPA) i de Lloc d’Importància Comunitària (LIC), que està inclòs al Pla d’Espais d’Interès natural, (PEIN), que està inclòs al conveni RAMSAR de conservació de zones humides d’importància internacional, que és una de les zona nucli de la Reserva de la Biosfera de les Terres e l’Ebre, que bona part dels espais litorals, inclòs la majoria de llacunes, són zones públiques o de titularitat pública (propietat del Govern i comprades amb diners de tots).
Tres de les espècies més amenaçades a Europa són la fotja banyuda (Fulica cristata), i dos espècies d’ánecs: el xarxet marbrenc (Marmaronetta angustirostris) i l’ànec cap blanc (Oxyura leucocephala). Totes tres gaudeixen dels màxims graus de protecció legal. De tant en tant apareixen individus d’aquestes espècies al Parc Natural del Delta de l’Ebre, un espai a priori protegit, on els ocells haurien de trobar refugi segur. Justament aquests dies, a banda dels ànecs caps blancs, també ha estat localitzat un exemplar de fotja banyuda (F. cristata) i un morell xocolater (Aythya nyroca), ànec molt rar i també altament amenaçat.
Al Delta de l’Ebre, lluny de trobar un espai de seguretat on poder sobreviure, aquests ocells desapareixen després de les primeres tirades d’ànecs i fotges que es realitzen, de ben segur en tots els casos es deu a que els ocells acaben morts a trets. La caça acaba condicionant la gestió i protecció de la fauna que es porta a terme al Parc Natural Delta de l’Ebre i, fins a data d’avui, cap administració ha gosat canviar aquesta situació.
Aquest fet és del tot inacceptable i cal que es prenguin mesures per canviar aquesta dinàmica. Cal que aquells espais del Delta de l’Ebre més favorables per aquestes espècies més sensibles i en perill d’extinció siguin dotades de figures de protecció real i s’hi eviti l’activitat cinegètica, per tal de garantir-ne la seva supervivència. De retruc es podria compatibilitzar aquesta conservació amb un ús públic regulat, en que els visitants puguin gaudir d’aquestes espècies i d’aquests magnífics paisatges, sense entrar en conflicte amb l’activitat cinegètica. Això no hauria de ser complicat si tenim en compte que la majoria d’ aquestes zones són propietat de l’administració o són zones públiques i aquí l’interès general, hauria de ser una de les prioritats.
L’administració, en funció de les seves competències i responsabilitats, ha d’actuar per tal que és compleixi aquest interès general i que es compleixin aquelles lleis i normes de protecció de la fauna
No pot ser que els interessos privats dels caçadors estiguin per sobre d’interessos globals, com són la protecció de la fauna i dels espais naturals i les polítiques de preservació de les nostres espècies més amenaçades. En un espai protegit, com és el Delta de l’Ebre, on bona part dels espais naturals són públics o de titularitat pública, i això vol dir que són de tots o que han estat comprats amb diners de tots, els interessos generals, o sigui la conservació de les espècies, els hàbitats i els paisatges i possibilitar el gaudi ordenat de la natura per part de la població, han de ser la prioritat en la gestió.
No ens oposem a la pràctica de la caça, però considerem vital i urgent que aquesta activitat estigui supeditada a les polítiques de conservació de les espècies i els espais naturals i no a l’inversa, com passa en espais com el Delta de l’Ebre. La caça ha de ser una de les eines emprades en la gestió i conservació de la fauna i estar supeditada al que dictin les directrius d’aquesta gestió i no com passa ara en que sovint aquesta gestió i conservació es veu supeditada a la caça i als interessos dels caçadors.
Al Delta de l’Ebre cal una regulació de l’activitat cinegètica per tal que aquesta sigui compatible amb la preservació de les espècies més sensibles i amb l’ús públic ordenat.
