Penjat el 2 de juliol de 2020, per Limnos
Fa unes setmanes la Unió Europea ha rellançat la seva “Estratègia europea per a la diversitat – 2030” (consulteu-la en aquest enllaç).
Al mateix temps la UE manifesta una sèrie de fets destacables relacionats amb el medi ambient. El més important és que posa de manifest que la pandèmia de la Covid-19 ha evidenciat els vincles entre la salut humana i la dels ecosistemes i que el risc d’aparició i propagació de noves malalties infeccioses zoonòtiques (que tenen origen animal) augmenta a mesura que es destrueix la natura.
Des d’un punt de vista econòmic, la UE reconeix que “més de la meitat del producte interior brut global de la UE (PIB), uns 40 bilions d’euros, depèn directament o indirectament de la natura” i que “els avantatges de la conservació de la biodiversitat per a l’economia són múltiples”.
A més d’enunciar aquests fets la UE ha presentat, dins del marc d’aquesta “Estratègia europea per a la diversitat”, una sèrie de propostes interessants que s’haurien de portar a terme abans de l’any 2030. Entre elles destaquen:
• Plantar 3.000 milions d’arbres (mitigació del canvi climàtic).
• Posar sota protecció el 30% del sòl i els mars de la UE.
• Restaurar ecosistemes degradats.
• Restaurar 25.000 km o més de rius a un estat de lliure flux d’aigua.
• Disminuir al 50 % la utilització de plaguicides.
• Eliminar totalment la contaminació del sòl per compostos de nitrogen i fòsfor.
• Aconseguir que un 25% del sòl agrícola sigui de producció ecològica.
• Revertir el declivi dels insectes pol·linitzadors.
La UE resumeix el seu programa estratègic amb un preciós eslògan, que compartim: “Cuidem millor la natura perquè la natura ens pugui cuidar millor a nosaltres”. És interessant que la UE reconegui que la protecció dels ecosistemes és vital, tant per la salut de la població com per l’economia de tots els països, però… si aquest programa està basat en intencions reals i no és mera propaganda, per què hem d’esperar deu anys a què s’implementin totes aquestes mesures?, per què no començar a aplicar-ho immediatament i fer-ho en un termini molt més curt? D’altra banda, està clar que si aquests tipus de mesures són adoptades només als països de la UE i no a la resta de països del món, serviran de molt poc.
Per tant és imprescindible que s’emprenguin accions que obliguin a la majoria de països del món a ser molt més respectuosos amb els seus propis ecosistemes i la seva biodiversitat. Això es pot aconseguir, per exemple, afavorint els tractats comercials amb els països més compromesos mediambientalment i, per contra, restringir-los amb els països que continuïn destruint el medi ambient. És segur que els nostres representants polítics d’Europa podran trobar també altres formes d’aconseguir que molts més països de fora la UE millorin significativament la seva relació amb la natura.
L’acceptació per part de la UE de totes aquestes premisses i el compromís que sembla que comença a adquirir envers la natura ens plantegen un interessant canvi de paradigma: La protecció mediambiental ja no és una alternativa, sinó una obligació per part dels estats. Per part de les persones, com diu la periodista Patricia Simon, després de la pandèmia, ser ecologista ha deixat de ser una opció per esdevenir l’única possibilitat. La defensa del medi ambient ha de ser una cosa tan pròpia i assumida per la ciutadania com la defensa de la salut i de la pròpia democràcia.