Penjat el 23 de novembre de 2007
Penjat el 23 de novembre de 2007, per ecologistes
La política de gestió de residus de l’Agència de Residus de Catalunya (ARC) continua amagant la brossa sota la catifa lluny de fer i fomentar una bona gestió. Ho hem vist a Tarragona, amb SIRUSA, i ho veiem ara un altre cop amb el Consorci de Tivissa. S’afavoreix el tractament finalista (incineració o abocament) i es projecta la construcció d’un ecoparc que no es altra cosa que un abocador de residus. I tot plegat sense haver-se aprovat encara el Pla d’Infrastructures de Gestió de residus.
L’entrada de residus a Tivissa provinents del Camp de Tarragona i el Penedès suposa el trencament del pacte que van signar tots el partits polítics i les institucions i administracions implicades quan es va fer l’abocador de Tivissa, que assumia el compromís que no hi anirien residus d’altres comarques que no fossin les del propi Consorci, i tot i això hi van afegir els del Baix Ebre (on ja van construir una planta de transferència molt criticada també per nosaltres).
Recordem la fortíssima mobilització de rebuig social que es va crear a la comarca de la Ribera d’Ebre en contra de la construcció i posada en funcionament del macro-abocador de Tivissa i que es va dissoldre davant la traïció dels partits polítics que van entrar al Govern. La Plataforma de la Ribera d’Ebre i el GEPEC-EdC ja van advertir dels perills que suposava la posada en marxa de la instal·lació i el temps els ha donat la raó ja que tots i cadascun dels arguments s’han complert. Un negoci privat basat en una deficient gestió dels residus i amb perill de contaminació amb repercussions al medi natural i a la salut de les persones.
Des de la seva creació, la gestió de l’abocador de Tivissa per part de Gestió i Recuperació de Terrenys, SA i la direcció per part del Sr. Buesa, han estat protagonistes de múltiples irregularitats (com ja ve sent costum en els àmbits territorials on l’empresa desenvolupa les seves activitats), de les que en volem fer un breu recordatori:
-
superació de la quantitat autoritzada de residus, que ha suposat un 50% del que es troba fixat per semestre (84.000 tones, 23.000 més del que correspondria per semestre, que són 51.000)
-
acceptació de residus (tan industrials com municipals) procedents de comarques que no es troben autoritzades pel Conveni del Consorci, quantificades en 2.700 tones provinents de comarques de Lleida, Barcelona i del Baix Penedès (215 entrades no autoritzades)
-
observació de la presència de residus perillosos de diferent natura i origen en les inspeccions realitzades per l’Agència de Residus
-
errors en els fulls de registre d’entrades d’alguns residus, principalment fragments de pneumàtics, encaminats a camuflar el seu origen des de comarques no autoritzades (Lleida)
I això és tot el que sabem oficialment. A saber si hi ha quelcom més i s’ha amagat a l’opinió pública. Cosa que no ens estranyaria gens.
Com a conseqüència directa d’aquestes irregularitats, que entren de ple en la categoria d’INFRACCIONS, l’Agència de Residus de Catalunya s’ha limitat a obrir dos expedients sancionadors contra l’empresa gestora de l’abocador, en comptes de retirar la llicència d’explotació a l’empresa d’en Buesa, per mala gestió. En el negoci de la gestió de residus s’hi guanyen molts diners i per tant es poden pagar les multes que s’imposin per infraccions.
Per tant, si ara s’amplia la porta d’entrada de residus s’incrementa el negoci particular i augmenten els perills que suposa la mala gestió dels residus per la salut de les persones i el medi natural. Hem de dir que ni l’empresa que gestiona l’abocador ni el responsable dels controls ens mereixen la nostra confiança. Ens remetem als fets.
Per altra banda, tenim la ferma sospita de que la pretesa planta de compostatge i la planta de metanització que acompanyen el nou conveni no són res més que una forma encoberta de justificar un paquet d’infrastructures de gestió de residus al més pur estil “ecoparc”. Lliga perfectament amb la política de subvenció de tractaments finalistes de l’ARC, com fa poc va passar amb la Mancomunitat d’Incineració de Tarragona (SIRUSA), amb qui també van signar un conveni molt generós i amb “ecoparc” inclòs.
Cal recordar que SIRUSA està integrada per municipis que encara no han implantat la recollida selectiva de la fracció orgànica (com Tarragona i Constantí), i per tant és absurd que s’hi plantegi una planta de metanització i menys encara una de compostatge. Simplement la “jugada” consisteix en fermentar la matèria orgànica que hi ha a la brossa no separada, convertir-la en metà, i cremar-la per obtenir electricitat i guanys econòmics (negoci). D’això en diuen “valorització energètica” a l’ARC i nosaltres en diem “política finalista de gestió de residus”.
També sospitem que tant la planta de metanització de SIRUSA com la de Tivissa serviran per alimentar una nou monstre energètic que ha nascut sota l’abric de l’Agència de Residus i el DMAH (Direcció General de Qualitat Ambiental), que és la crema de llots de metanització (fangs de depuradora i fangs de tractament mecànico-biològic). Sembla ser que la febre especulativa del ciment i l’acer necessita noves fonts energètiques de baix cost econòmic i alt cost ambiental, i ha trobat en l’ARC el seu perfecte aliat.
Ens queda el neguit de que el Pla d’Infrastructures de gestió de Residus que s’aprovarà en breu i amb el qual no hi estem d’acord (tenim un Pla Alternatiu a nivell de Federació Ecologistes de Catalunya), no suposi l’ofec definitiu a les polítiques preventives basades en la minimització del residu i la separació en origen.
