Penjat el 27 de febrer de 2008
Penjat el 27 de febrer de 2008, per ecologistes
La venda de 4,4 hectòmetres cúbics d’aigua dels pous del Camp per part d’EMATSA és un greu error polític de l’Ajuntament de Tarragona. L’equivalent suposa el consum d’aigua dels tarragonins durant set mesos i posa en un risc inacceptable la garantia de subministrament durant els mesos d’estiu a tot el Camp de Tarragona. Suposa, indirectament, la vulneració de la Llei 18/81 del minitransvasament de l’Ebre.
L’aprovació per part de l’Ajuntament de Tarragona de la cessió de 4,4 hm3 per abastir l’àrea metropolitana és un cop molt dur per a la sostenibilitat a curt termini de l’aqüífer Baix Francolí. La decisió es contraposa a la dependència històrica del Camp de Tarragona vers l’aigua de l’Ebre, i converteix EMATSA en el botxí del proper episodi de restriccions a la ciutat de Tarragona, que molt probablement tindrà lloc durant el proper estiu.
La cessió d’aigua dels pous del Camp, que insistim no són excedentaris, entra en conflicte amb la llei del minitransvasament, que va ser justificada per a que el volum aportat per l’Ebre fos destinat per assegurar l’abastament urbà i industrial dels municipis tarragonins. Ara ens trobem amb una operació d’enginyeria mercantil, mitjançant la qual EMATSA cedeix una quantitat vital dels aqüífers del Camp a l’àrea metropolitana de Barcelona. Es tracta d’un intercanvi de drets sobre l’aigua del minitransvasament, maquillat políticament pel CAT i l’Ajuntament de Tarragona per a que sembli aigua excedentària.
Els 4,4 hm3 equivalen al consum de tots els habitants de la ciutat Tarragona durant set mesos, per la qual cosa no trobem cap justificació tècnica a aquest transvasament encobert. Si realment els aqüífers del Camp fossin excedentaris, caldria que la Confederación Hidrográfica del Ebro revisés a la baixa l’actual concessió del CAT, i que els cabals “suposadament excedentaris” fossin retornats a l’Ebre, o millor dit, no fossin transvasats al Camp.
En termes de solidaritat territorial resulta encara menys justificable, doncs la situació de sequera no afecta només al sistema Ter-Llobregat, sinó també al sistema Gaià-Francolí i a la conca catalana de l’Ebre. Els embassaments de Siurana i Riudecanyes es troben també en mínims històrics. Alguns municipis històricament rics en aigua, com Riudecols o Cornudella de Montsant, ja fa mesos que s’abasten amb camions cisterna.
Ja s’ha pronunciat la CHE pel que fa a l’Ebre, i en cas d’allargar-se la situació de sequera les restriccions arribaran aviat també a les Terres de l’Ebre. Entenem, doncs, que la cessió d’aigua del Camp a Barcelona no respon a res més que a interessos polítics en matèria d’aigua, i que la mala gestió d’aquest valuós recurs posarà en un seriós compromís durant el proper estiu la garantia d’abastament per a tots els municipis del Camp que depenen actualment del CAT i dels pous del Baix Francolí.
Val a dir, per altra banda, que la quantitat cedida a l’àrea metropolitana suposa només una part molt petita del dèficit hídric actual del sistema Ter-Llobregat i que, lluny de ser una solució efectiva és una mesura insostenible a nivell ambiental. Ens preguntem si EMATSA podrà demostrar que la captació directa dels pous té els nivells de qualitat adequats per al consum humà (recordem el recent episodi de contaminació de Repsol a la mina dels Regants), i si com pensem això no es demostrable caldrà plantejar-se que aquesta aigua es barrejarà amb la del CAT abans d’enviar-la en vaixells a Barcelona. Això vulneraria flagrantment la llei del minitransvasament i ja no parlaríem d’un transvasament encobert sinó d’un intercanvi directe de drets sobre l’aigua de l’Ebre, o sigui, un transvasament d’aigua de l’Ebre en tota regla.
