Al.legacions al PSARI

ABOCAMENTS
INDUSTRIALS A DEPURADORES MUNICIPALS

Que en diverses
pàgines del Programa (pàg 66, 69 …) es reconeixen mancances en el control dels
abocaments industrials a depuradores que perjudiquen el sistema de tractament i
la qualitat dels fangs per a la reutilització. Es diu per
exemple:

“El 70% dels 5374
abocaments industrials de referència
han estat sovint connectats a sistema amb l’objectiu general de la
preservació del medi, però sense un coneixement previ exhaustiu del grau de
compliment de les ordenances i autoritzacions
d’abocament.”

“Per sobre d’unes
determinades càrregues aquests contaminants no poden separar-se ni eliminar-se
amb els tractaments convencionals instal·lats, agreujant moltes vegades la
caracterització dels fangs de depuració”.

“Es constata que amb
l’actual coneixement de les característiques de sortida dels efluents de les
EDAR dels sistemes, és difícil determinar el grau de depuració dels contaminants
específics”.

“L’agregació
d’establiments industrials i dels seus abocaments en polígons industrials
comporta en ocasions un menor rigor per part dels establiments pel que fa a
l’acompliment dels límits d’abocament”

Frases realment
greus que ja han estar dites i repetides pel GEPEC en multitud de documents i
al·legacions enviats a l’ACA en els darrers anys sense que se’ns hagués donat
mai la raó. No deixa de ser curiós que sigui ara la pròpia ACA la que plantegi
en un document públic les mancances existents en el control dels abocaments
industrials que hi ha hagut fins ara. Resulta si més no xocant que en el punt
5-1 i 5-2 pàg. 74 i 76 el primer punt del Programa de PSARI-2003 sigui el “compliment estricte de l’autorització
d’abocament vigent”!!!. i que
la primera mesura per a l’Administració sigui la “millora de la gestió i control de
l’autorització”. Lloat sigui déu perquè ens pensàvem que tot ho feien
perfecte i que els grups ecologistes, cansats de rebre desestimacions a
denúncies i al·legacions per part de l’ACA, érem una colla de paranoics
desconfiats.

Aquestes evidències
i altres dades que s’extreuen del propi Programa deixen molt en entredit els
permisos i autoritzacións d’abocament que han funcionat fins ara, ja que es
reconeix senzillament que l’ACA ha estat incapaç de fer complir a moltes
empreses els límits d’abocament que s’havien exigit. Amb aquestes premises obrir-se a nous
experiments amb un nou programa d’abocaments industrials en depuradores
municipals, ho considerem una autèntica fugida endavant de riscos inacceptables.
Demanem que el Programa estableixi primer mesures per millorar el control de les
indústries que ja aboquen a sistemes de depuració d’aigües urbanes i que, amb
criteris estadístics comparatius com els efectuats en aquest programa, només es
procedeixi a autoritzar nous abocaments industrials quan s’hagi avaluat una
millora significativa en els nous controls que pugui establir el
PSARI-2003.

2-
ANALÍTIQUES
COMPARADES DELS EFLUENTS DE DEPURADORES.

El nou Programa
sembla assumir de forma inevitable l’augment de contaminants específics que
aniran a parar a EDAR municipals. Malgrat això, no s’ha fet cap estudi sobre la
qualitat analítica dels efluents ni dels fangs de les depuradores en les
condicions actuals per valorar si és possible assumir les noves càrregues
contaminants.

El mateix Programa
ho reconeix quan diu: “Es constata que
amb l’actual coneixement de les característiques de sortida dels efluents de les
EDAR dels sistemes, és difícil determinar el grau de depuració dels contaminants
específics”.

“Els sistemes
públics de sanejament han estat dissenyats bàsicament … per al tractament
d’aigües residuals urbanes i conseqüentment poden tenir problemes o
interferències per a l’eliminació de contaminants d’origen
industrial”.

Si això que es diu
és evident, ens preguntem per què l’ACA ha estat autoritzant durant anys de
forma generalitzada l’abocament d’establiments, de polígons industrials i de
cubes de lixiviats en depuradores municipals. Es diu en la pàgina 89 que 438
polígons estan ja connectats actualment a sistemes públics de sanejament i que
ara s’estudia connectar 76 nous polígons. De tot plegat, trobem inexplicable que sense millorar la
situació anterior (en control, en coneixement de la qualitat dels efluents, en
compliment de les normatives …) ja es vulgui endegar un nou pla de
connexions: passar de curs amb un munt d’assignatures suspeses ja ho va
inventar fa temps la Conselleria d’Educació amb els resultats que són
sobradament coneguts.

Considerem que
caldria valorar estadísticament i afegir al Programa:

– La qualitat mitjana
de l’efluent en contaminats bàsics i específics de les depuradores amb
connexions industrials i sense connexions.

– La qualitat mitjana
dels fangs en contaminants específics i en metalls, procedents de depuradores
amb connexions industrials i sense connexions.

Solament, amb
aquestes comparacions, es podrà valorar si val la pena perjudicar els sistemes
de depuració municipal, els efluents derivats i els fangs reutilitzables, per un
programa de connexions industrials que no sembla a priori que hagi de beneficiar
ningú que no siguin les própies indústries (que s’estalviaran de fer depuradores
industrials) o els recaptadors municipals o privats a través del cànon de
sanejament (una autèntica llaminadura que explica moltes coses
inexplicables).

3-
ANALÍTIQUES DE
FANGS.

Amb les dades
procedents de l’estudi anterior, s’hauria de determinar la càrrega contaminant
en substàncies espècífiques (metalls, compostos orgànics …) dels fangs
provinents de cada depuradora connectada a establiments industrials i marcar un
percentatge màxim de superació respecte dels fangs de depuradores no
connectades. Aquells fangs que superin aquest percentatge no podran ser
utilitzats en l’agricultura –com s’està fent fins ara- i que a base de
“dilucions en sòlids” es permet derivar cap al sòl fangs amb gran quantitat de
contaminants industrials i metalls pesants. L’eliminació d’aquestes substàncies
ha de ser en tot cas prèvia a qualsevol barreja vegetal que vulgui minimitzar la
toxicitat del fang pel sistema de l’emmascarament. Considerem que a
l’agricultura li sobra en l’actualitat adob orgànic, tant de procedència
d’escombraries domèstiques (compost) com de purins i fems animals, com per
arriscar-se en l’ús d’un subproducte de menor qualitat i que és susceptible
d’escampar de forma difusa COP, metalls i altres substàncies tòxiques de
procedència industrial.

4-
INSUFICIÈNCIES EN
ELS CONTROLS DELS ABOCAMENTS.

Es constata a través de la lectura del
Programa de les insuficiències en els
controls efectuats fins ara de les càrregues industrials abocades. També en
la lectura de les pàgines 99 a 107 es remarca la superació en nombrosos casos
dels límits d’emissió així com d’importants abocaments a llera de níquel, de
crom, d’AOX, d’amoni, de detergents, de cianurs, etc, etc. Sembla que la
constatació d’aquests abocaments al llarg dels anys no ha estat suficient com
perquè l’ACA disposes de mesures dissuassòries per evitar la contaminació del
medi receptor ni per efectuar controls més adequats. Ara es vol endegar un nou
programa però no es cita en cap lloc com es realitzaran aquests controls que
posin fi a la picaresca industrial d’abocaments irregulars. Diverses qüestions
ens semblen ineludibles per reflexionar:

a-
Les autoritzacions
d’abocament de contaminats bàsics es basen en el sistema de l’autocontrol. El
propi programa reconeix la no fiabilitat d’aquest sistema quan en la pàgina 35,
punt 4.1 diu: “Si per a un determinat
abocament i un paràmetre el valor mitjà d’aquestes determinacions és superior al
15 % del valor declarat, aleshores s’ha considerat com a més representatiu el
valor superior trobat per les dades d’analítica d’inspeccions”. Seria
interessant saber en quin percentatge de casos s’ha trobat aquesta disfunció i
que constés en el programa. Molt ens temem que les diferències entre el que
declara l’empresa i el que surt a les inspeccions deuen ser força
grans.

b-
Les determinacions
dels contaminants específics es basen en el sistema d’inspeccions a través
d’entitats privades autoritzades per l’Administració. La privatització de les
inspeccions ha convertit en un negoci allò que hauria de ser un servei públic de
la màxima serietat i rigor. Creu algú que seria operatiu i fiable que Hisenda
privatitzés el seu servei d’Inspecció? La picaresca a què aquest sistema està
sotmès és evident, ja que permet a les empreses la lliure elecció de les
entitats que han de controlar els seus abocaments, en funció evident del seu
grau de satisfacció. Com a conseqüència, es condiciona de forma generalitzada el
dia, hora i moment en què s’han de produir les inspeccions, se sotmet a les
persones que fan la tasca inspectora (sovint joves, sense experiència i amb un
sou ínfim) a pressions inacceptables tant per part de l’empresa inspectora com
de l’empresa inspeccionada i les dades que es plasmen sovint no són concordants
amb les condicions establertes ni al llarg del temps.

c-
Existeix una
pràctica viciosa i reconeguda que fa que moltes empreses i establiments
industrials tinguin connexions empresarials amb les gestores privades de molts
sistemes de Sanejament o de Laboratoris d’Anàlisi. L’objectivitat en aquests
casos és més que dubtosa i els favoritismes més que
sospitosos.

d-
El nombre
d’analítiques que es fan sobre contaminants específics és molt reduït, espaiat
en el temps ( a vegades cada sis mesos, o cada any …) i amb control de
tan sols algun dels contaminats que l’Autorització limita. És a dir,
l’autorització marca per exemple quinze paràmetres amb una concentració límit
però després el control solament s’exigeix com a mínim sobre els contaminats
bàsics típics (PH, DQO, MES, SOL, MI a vegades) i un o dos contaminants
específics. Això no vol dir que es puguin trobar analítiques més completes però
no són exigides per l’autorització d’Abocament.

Exemples
d’autoritzacions de Químiques a Tarragona:

KEMIRA: Control semestral d’un contaminant específic,
Alumini.

LA SEDA-IQA: Cap
control de contaminats específics.

CARBUROS METALICOS:
Cap control de contaminants específics.

TERQUIMSA: Control
quinzenal de fenols, tetraclorur de carboni, cloroform i
dicloretà.

ERKOL: Cap control
de contaminants específics.

TEPSA: Control
trimestral de AOX.

Davant de tot plegat
considerem que el Programa PSARI-2003 ha d’especificar quines determinacions
pensa portar a terme per evitar les incongruències i irregularitats de tot el
referit anteriorment i quines millores pensa efectuar en el sistema de control
per evitar les picaresques a què les empreses s’han acostumat, per la pròpia
dinàmica d’un sistema d’inspecció que no pot ser rigorós ni eficaç pels motius
al·udits. El GEPEC-ECOLOGISTES DE CATALUNYA suggereix com a
mínim:

– Un augment
significatiu del nombre d’inspectors de la pròpia ACA que no siguin interins ni
contractats ocasionals.

– Un augment
significatiu del nombre de controls fets per l’Administració pública, al marge
de les empreses privades i homologades del sector.

– Una exigència
d’analítiques més completes i freqüents.

– Una avaluació
comparativa amb les dades que resulten de les inspeccions de l’ACA i les de les
entitats homologades.

– Una avaluació i control públic de les empreses que fan
analítiques d’abocament, amb les sancions corresponents en cas de dades
irregulars.

5-
INSUFICIÈNCIES EN
ELS CONTROLS DE LES DEPURADORES

Les depuradores municipals apliquen
criteris encara més insuficients en les analítiques de sortida dels efluents.
Els controls bàsics s’estableixen sobre DQO, MES, SOL i MI a vegades. Considerem
que aquesta dinàmica és lògica quan no hi van a parar abocaments industrials,
però caldria filar més prim quan aquests es produeixen. Caldria valorar per
exemple la capacitat depuradora sobre determinants contaminants orgànics i
metalls pesants i establir els percentatges de reducció. El propi Programa
reconeix aquesta insuficiència quan diu: “Es constata que amb l’actual coneixement de
les característiques de sortida dels efluents de les EDAR dels sistemes, és
difícil determinar el grau de depuració dels contaminants específics”. Però,
en canvi, el PSARI-2003 no determina quins sistemes de control farà servir a
partir d’ara per evitar aquesta constatació.

6- ALTERNATIVA DE
DEPURADORES INDUSTRIALS.

Considerem que cal
una reflexió en el PSARI-2003 que no es produeix sobre les raons que porten a
l’ACA a preferir la concentració d’abocaments industrials en depuradores
municipals en comptes d’establir depuradores industrials per Polígons o per
empreses individuals. No veiem des de GEPEC-ECOLOGISTES DE CATALUNYA cap raó
mediambiental lògica i solament criteris purament econòmics (cobrament del
cànon, amortització de l’obra …) farien preferible aquesta opció. Des del punt
de vista de control mediambiental, la no barreja d’influents municipals amb
influents industrials amb càrrega important de contaminants específics
comportaria:

–
La possibilitat d’un
major control i d’una major concreció i localització dels abocaments
il·legals.

–
L’obtenció de fangs
municipals de menor càrrega contaminat i de major qualitat
agrícola.

–
La derivació de
fangs industrials cap a abocadors de residus especials o cap a tractaments
intermedis d’eliminació de substàncies toxiques.

– L’eliminació
d’accidents gravíssims com els ocorreguts a Teià, on fangs per a compostatge de depuradores muncipals van
causar la mort de treballadors per la inhalació de gasos tòxics produïts per la
presència de substàncies de procedència industrial.

Apel·lem doncs
perquè en el PSARI-2003 es donin raons mediambientals per justificar la barreja
d’abocaments municipals i industrials, i en cas de no existir-ne entenem que hauria de prevaler el criteri
de concentrar els abocaments de Polígons Industrials en depuradores pròpies i
prohibir l’abocament a depuradorees municipals quan hi ha càrregues contaminants
específiques susceptibles de produir problemes en la depuradora o en els fangs,
a causa d’errors, accidents o senzillament abocaments deliberadament
il·legals.

7-
MILLORS TÈCNIQUES
DISPONIBLES

Es constata que una de les previsions del
programa és l’aplicació de les MTD (Millors Tècniques Disponibles). La batalla
que des del Gepec- Ecologistes de Catalunya tenim sobre aquest tema amb l’ACA en
tots els expedients d’abocament de les indústries químiques és ja de anys i
poques vegades se’ns ha donat la raó. Així, la primera incongruència sobre el
tema la tenim ja a l’hora de parlar com a determinant d’un abocament “la qualitat del medi receptor” en
comptes d’aplicar el criteri bàsic que
qualsevol indústria, independentment del medi receptor, està obligada a aplicar
les millors tècniques disponibles per evitar la contaminació. Altrament,
seria com si els drets constitucionals d’un ciutadà-empresari depenguessin de
criteris com el seu lloc de naixement. No pot ser que un empresari que aboqui a
l’Ebre o al Mar Mediterrani tingui butlla per abocar contaminants a dojo mentre
que un altre empresari que ha tingut la desgràcia d’instal·lar-se vora el Gaià o
el Foix hagi de gastar-se el triple de diners en control mediambiental per poder
assolir els límits que el cabal del seu pobre riu admet com a màxim.

Ens manifestem sobre
els límits d’emissió que s’estableixen en la pàgina 62, Taula 4.12 i
considerem:

– Que els abocaments a
mar (excepte substàncies nitrogenades, clorurs i sulfats) han de tenir les mateixes limitacions
que els abocaments a riu. És inadmissible que una empresa que aboqui a mar pugui
llençar substàncies tòxiques i metalls pesants com cianurs, plom, alumini,
cadmi, detergents, etc de quatre a vint vegades més que una empresa que aboqui a
riu, obviant que d’una manera o d’una altra aquestes substàncies faran cap a la
cadena alimentària a través dels organismes aquätics, perjudicant de forma
progressiva la qualitat de la vida marina.

– Que acceptem
l’adopció de la Taula III del RDPH i dels límits inferiors exigits per altres
directives com a criteri general
(excepte en el cas de l’amoni) és a dir, els límits que en la Taula 4.12
s’estableixen per a Llera, i que entenem que aquest criteri s’establirà com a
criteri mínim encara que el cabal del riu sigui
superior.

– Que els abocaments a
sistema han de dependre per força de la capacitat i classe de la depuradora per
aconseguir que els efluents derivats acompleixin els límits a
llera.

– Que no entenem com,
amb la praxis que pensa desenvolupar aquest Programa, encara ara s’estiguin
donant permisos d’abocament a empreses que aboquen a determinats rius (com
l’EBRE!!!) o a mar (totes les químiques de Tarragona) amb límits superiors als
que proposa aquest Programa.

– Que s’haurien
d’incloure també com a paràmetres amb límits: el zenc i l’arsènic, metalls que
–tot i el que s’indica en la pàgina 18, punt 3.2.2, – són contínuament exigits
com a paràmetres-límit en les autoritzacions d’abocament i avaluats de forma
força freqüent en les analítiques.

8- AMONI

Que discrepem en les exigències
d’amoni en els límits exigibles d’abocament a llera, ja que mentre els
valors de nitrogen i amoni no disminueixin de forma dràstica en els rius
irregulars i de cabal escàs com els mediterranis, l’alteració eutròfica estival
serà massa important i no s’aconseguirà la recuperació dels nostres rius i es
perjudicarà greument la vida aquàtica. Està demostrat que l’amoni, a causa de
pujades puntuals en el PH de determinades zones del riu -sempre probables a
causa dels diversos abocaments de les empreses- pot produir substàncies nocives
que repercutiran en danys molt greus en la fauna del riu. En aquest sentit,
informes del senyor Narcís Prat, de la Universitat de Barcelona, estableixen que
uns nivells de sortida d’amoni al voltant dels 10 mg/l fan gairebé impossible la
recuperació o el manteniment biològic del riu i es considera fonamental la seva
reducció cap a valors aproximats de 1 ppm (mg/l), a no ser que es comprovi que
el riu és capaç de diluir durant tot l’any l’aigua de la depuradora amb
càrregues d’amoni de 10 mg/ l en proporció de 10 a 1. Malgrat aquestes
constatacions, el valor límit a llera
que s’estableix per a l’amoni és de 16 mg/l, valors absolutament exagerats i que
poden ser disminuïts amb depuradores adequades.

9- COMPOSTOS
ORGÀNICS EXEMPTS DEL PSARI

Les al·lusions ben fonamentades sobre els perjudicis actuals i futurs
dels COP (punt 1.3) no es tradueixen en previsions posteriors per limitar,
reduir o eliminar la seva producció o la seva emissió. És especialment
significatiu que les substàncies més concretament afectades per aquesta llista
de tòxics persistents siguin obviades a la torera com a “prioritat 2” (pàgina
18) per l’excusa inconcebible de formar part de substàncies amb nombre
insuficient de dades!!!. En tot cas, sabem de zones concretes on sí que es fan
emissions i analítiques d’organoclorats, compostos orgànics, etc i, per tant,
caldria establir programes concrets ja! en aquelles zones on la presència de COP
en els abocaments és una pràctica comuna (exemple Polígon Petroquímic del Camp
de Tarragona). Si tenim en compte que aquestes substàncies són les substàncies
“estrella” de les Directives 2000/60 i 76/464 i del Real Decret 995/2000 i
valorades com a substàncies perilloses
prioritàries l’excusa de l’ACA de no tenir prou dades com per integrar
aquests contaminants en el Programa PSARI més aviat ens sembla un agreujant que
un atenuant, i és la seva responsabilitat veure com s’ho fa per endreçar el mal
en comptes de seguir passant del tema uns quants anys
més.

10.- AIGÜES SUBTERRÀNIES

Després d’especificar en el punt 3.3.3 que en les zones de rieres i
barrancs cal centrar-se en els límits dels abocaments per garantir la no afecció
de les aigües subterrànies dels aqüífers, no s’estableix en cap altre punt quins
criteris d’abocament s’hauran d’establir. Considerem, en aquest cas, que els
límits proposats en la Taula 4.12 de la pàgina 62 són clarament excessius, com
per exemple els nitrats i l’amoni, més si tenim en compte el nombre creixent de
zones nitrificades vulnerables i vulnerades de Catalunya. També s’hauria de ser
dràstic en la limitació dels abocaments de COP, ja que qualsevol infiltració
podria derivar en una progressiva toxicitat de l’aigua subterrània.

Caldria establir una taula-marc amb límits força restrictius en els casos
que la indústria o la depuradora aboqui en zones d’infiltració. L’ACA ha
d’assumir com una assignatura clarament suspesa la progressiva contaminació
d’aigües subterrànies que s’ha produït en aquests deu darrers anys
d’expansionisme econòmic i com la conseqüència inevitable de tot plegat ha estat
la necessitat de plantejar projectes insostenibles com el Pla Hidrològic
Nacional, els transvassaments o les dessaladores. Al Camp de Tarragona existeix
tota una zona de pous al voltant de la petroquímica clarament contaminats en
organoclorats però encara és hora ara que es publicitin els autors i es
concretin programes de recuperació d’aqüífers. També s’han produït casos en què
l’ACA ha autoritzat abocaments nitrogenats desaforats d’indústries químiques per
a usos agrícoles i que han estat aturats per al·legacions del Departament de
Sanitat.

11
–
CONTROLS EN EL MEDI RECEPTOR MARÍ

Sobre les afeccions en zones costaneres,
resulta curiós que l’ACA es plantegi en aquest programa la necessitat de seguir
l’Ordre 13-7-93, a manca d’altres normatives reguladores. Volem fer esment en
aquest sentit que la normativa existeix però no es concreta, i que, en tot cas,
el problema ha estat la manca de valentia de l’ACA per concretar objectius de
qualitat i delimitar paràmetres d’abocament tècnicament assumibles, a base
d’estudis científics i legislació comparada:

Així, l’article 57
de la Ley de Costas 22/1988 diu: “Los
vertidos se limitarán en la medida que lo permita el estado de la técnica” i
el artículo 5 del Real Decreto 258/1989 diu en referència als abocaments que
continguin substàncies perilloses del ANEXO II “Las autorizaciones para vertidos
procedentes de núcleos urbanos o instalaciones nuevas solamente podrán otorgarse
cuando se apliquen las normas correspondientes a los mejores medios técnicos
diponibles, económicamente viables para eliminar la contaminación”.

També considerem que
s’han de donar arguments sobre la impossibilitat de trobar alternatives al
procés d’abocament marí a través dels programes que exigeix l’article 7 del Real
Decreto 258/1989, que demana la provisió de mesures i tècniques per “garantizar la sustitución, la retención o
el reciclaje de las sustancias mencionadas”, referint-se evidentment a les
molt tòxiques de la Llista I de l’ANNEX II.

També recordem
l’article 58 de la Ley de Costas 22/1988: tota autorització d’abocament ha
d’estar subjecta a: “Una evaluación de
los efectos sobre el medio receptor, objetivos de calidad de las aguas en la
zona receptiva y provisiones que, en caso necesario, se hayan de adoptar para
reducir la contaminación”. En
la mateixa línia s’orienta el artíclo 9 del Real Decreto 258/1989: “La aplicación de las medidas adoptadas …
no podrá en ningún caso tener por efecto un aumento directo o indirecto de la
contaminación del medio receptor, ni producir incrementos de contaminación de
otros medios por las sustancias cuyo vertido se limita”.

També el Real
Decreto 258/1989, ANEXO I, SECCIÓN B, en el seu apartat 5, s’estableix que “Independientemente de la comprobación de
los objetivos de calidad, deberá verificarse que no se producen aumentos
significativos en la concentración de la sustancia peligrosa de que se trate en
el medio acuático afectado por el vertido” .

Doncs bé, amb la
nostra experiència després d’anys i anys al·legant autoritzacions d’abocament
hem vist que:

– Substàncies de
reconeguda toxicitat esmentades per legislació i directives diverses són
permeses d’abocar sense que en la Resolució consti com es verificarà
l’existència d’augments significatius de contaminants en el sediments i en els
organismes vius de l’indret on abocarà
(tal com estableix el ANEXO I, SECCIÓN B, APARTADO 5 del Real Decreto
esmentat.) .

– Es permet abocar
substàncies per sobre de límits que es poden assolir tècnicament, que de fet són
exigits a empreses que aboquen a rius, i que sovint corresponent a
multinacionals, la solvència econòmica de les quals és fora de tot
dubte.

– Mai no consta en
la Resolució, mitjançant una analítica, la situació de partida dels sediments en
la zona dels abocaments. Així no es pot comprovar si es produeix o no un augment
de contaminació al llarg dels anys.

– No s’han exigit de
forma regular controls sobre aigües marines de superfície en les zones
d’abocament per tal d’intentar avaluar la incidència en el medi receptor. Tan
sols s’ha fet en el cas de TERQUIMSA a instàncies del Gepec.

– A les nostres
demandes sobre control en els abocaments marins, se’ns ha contestat per part de
l’ACA coses com aquesta –textual-: “Anàlisis detallades de contaminants, com
metalls o organoclorats, als sediments i organismes del port de Tarragona, de
moment no n’hi ha, tot i que l’ACA té en marxa un Programa de Vigilància i
control de les aigües marines litorals amb previsió d’incloure aquests aspectes
i està pressionant a aquelles empreses de l’AEQT perquè vagin més enllà en les
seves analítiques i també els incloguin, la qual cosa no és tasca fàcil, ja que
legalment estan complint amb el que marca la normativa. Per tant, creiem que
exigir anàlisis fines de sediments i organismes a XXXXX, quan cap altra empresa
de l’AEQT el realitza es podria considerar un greuge comparatiu” ¿Quina
normativa és aquesta que no permet exigir a les empreses un control sobre els
efectes dels seus abocaments? ¿Des de quan un Govern legítimament constituït ha
de fer complir els seus programes i objectius a base de “pressionar” a l’AEQT
(Associació d’Empreses Químiques de Tarragona? ¿Com és possible que el greuge
comparatiu estableixi el llindar en “exigir menys” en comptes de “en exigir
més”?

Demanem, doncs, que
tots aquests aspectes siguin introduïts en el Programa PSARI, que els abocament
siguin limitats amb les mesures tècnicament disponibles, que les exigències i
controls sobre el medi receptor s’apliquin amb tota l’exigència i que es
concretin clarament els objectius a aconseguir.

12-
PROGRAMA DEL PARLAMENT EN EL MEDI RECEPTOR
MARÍ.

A
partir d’unes al·legacions del GEPEC-ECOLOGISTES DE CATALUNYA sobre la indústria
química TERQUIMSA, convertides en moció parlamentària per un grup polític del
Parlament de Catalunya, aquest va aprovar l’octubre de 2002 que el Consell
Executiu de la Generalitat realitzés en el litoral de Tarragona, en un termini
de sis mesos ( per a aquest any 2003): 1- Un programa de control i seguiment
dels organismes marins i bioacumulació. 2- Un programa de control de sediments a
nivell de metalls pesants i organoclorats. 3- Un programa d’objectius de
qualitat en el medi marí en què es fan
abocaments químics. 4- Un estudi sobre la situació de partida dels
sediments en la zona d’abocaments de TERQUIMSA.

Considerem que, de forma ineductible, el
PSARI hauria d’incorporar aquesta decisió, generalitzar-la en tots els àmbits
del litoral susceptibles d’abocament i exigir en totes les Resolucions d’Autorització ambiental amb
emissaris submarins, programes i estudis per complementar els objectius que el
Consell Executiu proposa. El GEPEC-ECOLOGISTES DE CATALUNYA ha comprovat que
això no és així i que en la darrera Proposta de Resolució sobre l’emissari