La conca del Segre: un patrimoni espoliat. Amb l’aprovació el dia 8 de gener de 2016 del nou PHE tot queda igual.

Penjat el 8 de gener de 2016, per Ipcena

Avui, dia 8 de gener de 2016, el Consell de Ministres ha aprovat la panificació hidrològica entre altres, la de l’Ebre. El nou planejament ha tirat endavant sense cap modificació respecte l’aprovat al Consejo Nacional del Agua el passat 30 de setembre, presentat per entitats ambientals i socials, com van fer les diferents entitats de Lleida Ambiental.

El riu Segre des del nord a la Seu d’Urgell fins  al sud a Lleidaabsolutament deficitaris.

Malgrat que la conca del Segre aporta aproximadament el 22% del cabal total de l’Ebre, és una de les conques més deficitàries i més sobreexplotades. La revisió aprovada avui pel PHE, el desconsidera absolutament al no incloure cap millora ambiental respecte a l’aprovació inicial.

Dels 2.139 hm3 d’aportació dels últims 20 anys del riu Segre, 806 hm3 se li deriven als actuals regs agrícoles, el que representa per si sol el 35% del total, sense comptar el futur regadiu del Segarra-Garrigues, i l’ampliació dels del Canal d’Urgell, entre d’altres. Els usos hidroelèctrics que, tot i que retornen l’aigua al final, poden deixar llargs trams de riu amb molt poca aigua: per exemple el Canal de Balaguer agafa 50 m3/s a la sortida de la central de Sant Llorenç de Montgai per retornar-los a la Mitjana de Lleida, on de nou 60 m3/s són derivats al canal de Seròs fins a la central de Seròs. Això suposa una demanda d’uns 1.800 hm3/any, que representa el 84% de tota l’aportació del Segre,

El canal olímpic de la Seu d’Urgell capta les aigües del riu Segre, té una longitud de 340 metres, una afectació aproximada d’1 km i un cabal variable d’entre 5 i 15 m3/s, tot i tenir una concessió de 20 m3/s, bona part de l’any la disposició de l’esmentat cabal circulant pel riu és insuficient, especialment a l’estiu quedant el riu totalment sec, ocasionant un impacte irreversible per al riu.

El riu Segre, al seu pas per Lleida, està totalment degradat per la manca de cabal, fet que suposa l’augment de plagues com la de mosca negra que afecten  de forma important els barris de Pardinyes i Cappont. Aquesta contaminació es veu agreujada per la manca de cabal, per la temperatura elevada de Lleida a l’estiu i pels abocaments d’aigües residuals del riu Noguerola que resulten escandalosos (sobretot després d’haver invertir uns 2 milions d’euros per evitar la contaminació) i injustificats (ja que el barri de Llívia no té perquè abocar a la Mitjana de Lleida).

La manca de cabal ecològic és el principal problema. No s’han respectat ni tant sols els mínims acordats pel Consell de l’Aigua de la CHE al mes de juliol de 2014, els quals van estar pactats per l’alcalde de Lleida i l’anterior president de la CHE, que són del tot insuficients per parlar de cabal ecològic, ja que van acordar uns cabals d’entre 3,5 i 5 m3/s. Cal recordar que per iniciativa de l’agrupació de Lleida Ambiental i amb el suport de tots els partits polítics de la Paeria s’aconseguia aprovar, en el ple de la Paeria del 25 de març de 2011, una moció on s’exigia a la CHE incorporar al tram del riu Segre, al seu pas per Lleida, un cabal ecològic amb unes dotacions d’entre els 14 i  els 18 m3/s. El 22 d’abril de 2015, el Parlament aprovava, per unanimitat, una Proposta de Resolució per reclamar a la CHE uns cabals de manteniment del riu Segre al seu pas per Leida de 14 i 18 m3/s. El problema no rau en trobar una solució pel tram del riu Segre al seu pas per la ciutat de Lleida sinó pels 40 km aigües avall que resten igual fins trobar el desguàs de la central de Seròs, que és el punt on el riu Segre torna a guanyar els 60 m3/s que són agafats pel canal de Seròs a la presa de la Mitjana de Lleida.

El Noguera Ribagorçana tota l’aigua per a usos externs.

Pel que fa al riu Noguera Ribagorçana, les demandes d’aigua, un cop ficats en funcionament els regadius de l’Algerri-Balaguer i de la Llitera Alta i considerant les dotacions previstes en el Pla Hidrològic de l’any 1996, són de l’ordre de 760 hm3/any, que representen l’aportació mitjana de tota la conca.

Sens dubte, un dels trams mes crítics són els 20 km del Noguera Ribagorçana sense cabal suficient. Aquest tram s’inicia a la presa de Sopeira, a la central hidroelèctrica de Pont de Montanyana. En aquest tram, Endesa, mitjançant un canal excavat tipus túnel de 20 km sostreu 33 m3/s al riu Noguera Ribagorçana, el qual passa a quedar-se sense cabal a les portes de l’espai natural del Congost de Mont-rebei. Per aquest motiu, es demana la fixació d’un cabal ecològic uns 6 m3/s en tot el tram del riu Noguera Ribagorçana, actualment amb un cabal de 1 m3/s. Cal considerar aquesta xifra necessària per garantir el bon estat ecològic en compliment de la DMA, i alhora poder desenvolupar les activitats de desenvolupament socioeconòmic i d’ús social vinculades al medi hídric.

Sobre l’aplicació de la clàusula de reserva de les centrals privatitzades de l’extint INI.

La Confederació Hidrogràfica de l’Ebre va emetre una resolució en la qual obligava a Endesa a lliurar-li el 25% de la producció elèctrica de 12 centrals creades per l’antic Institut Nacional d’Indústria (INI).

La Confederació es recolza en un concepte de desús de l’energia reservada a l’Estat inclosa en algunes concessions hidroelèctriques. En aquest cas, els salts afectats van pertànyer a la desapareguda Empresa Nacional Hidroeléctrica del Ribagorzana (ENHER), i ara estan en mans d’Endesa, entre elles les que hem comentat: les preses d’Escales i Sopeira i la central de Pont de Montanyana. Un decret de 1921 va establir que una part de la producció de les centrals hidroelèctriques quedava reservada a l’Estat per l’aprofitament del bé públic de l’aigua. Aquesta energia es feia servir per donar tarifes més baixes als pobles afectats pels pantans.

En aquest cas seria just compensar amb 6 m3/s el riu Noguera Ribagorçana des de la presa de Sopeira, considerant el 25% com a clàusula de reserva en base al dèficit en cabal ecològic reconegut per la pròpia ENDESA, la qual, en el projecte de la central de Mont-rebei, presentat al març de 2015, es comprometia a deixar un cabal de 4 m3/s ja que reconeixia el seu baix cabal ecològic en el manteniment de l’habitat de la llúdriga.

La Noguera Pallaresa, sense cabal suficient a causa de la sobreexplotació hidroelectrica.

A la Noguera Pallaresa té la pressió abusiva de la producció hidroelèctrica que ha alterat el règim natural fluvial deixant molts trams de rius sense cabal i creant greus efectes barrera al llarg del seu curs.

Està clar que en aquest context és necessària una revisió dels usos actuals de l’aigua, en la producció d’energia hidràulica. Cal plantejar una reconversió per ajustar a sistemes de producció més eficients en l’ús de l’aigua, adaptant la producció d’energia hidroelèctrica, potenciant l’energia distribuïda, sistema que tant èxit té en els països europeus, contràriament al nostre sistema, que es basa en la distribució de grans xarxes.

El mal estat de les aigües incompleix la Directiva Marc de l’Aigua.

Incorporem un resum del projecte realitzat pels professors J. Carles Balasch i Maria Rosa Teira del Departament de Medi Ambient i Ciències del Sòl (DMACS) de la Universitat de Lleida, que fa referència a la determinació de la qualitat fisicoquímica de les aigües del riu Segre en el seu curs baix. Les seves conclusions deixen palès que el mal estat de les aigües del riu Segre es veu incrementat pel cabal del tot insuficient que porta el riu, per la qual cosa l’informe determina que és del tot necessari dotar el riu Segre d’un cabal ambiental adequat al compliment dels seus objectius ambientals.

Resum de l’estudi de la qualitat físico-química de l’aigua del curs inferior del riu Segre (embassament de Sant Llorenç de Montgai – riu Cinca) al període 2009-2010 i relació amb els afluents i retorns.

L’estudi va ser presentat a finals de l’any 2010 a l’Agència Catalana de l’Aigua. Entre el mes de gener de 2009 i el mes d’octubre de 2010 es van prendre mostres d’aigua a 41 punts del riu Segre i la xarxa de canals i tributaris, en el tram que comprèn la presa de Sant Lorenç i la confluència del Segre amb el riu Cinca, amb l’objectiu de valorar l’estat de qualitat fisico-química de les seves aigües d’acord amb els indicadors de qualitat que figuren en les normatives i disposicions referents a la qualitat de l’aigua.

Amb una periodicitat de mostreig mensual i anàlisis realitzades per laboratoris competents i homologats d’alguns indicadors físics i químics convencionals en analítica d’aigües, com la conductivitat, la temperatura, les concentracions dels ions naturals fonamentals i minoritaris i d’altres substàncies dissoltes. Les conclusions més importants indiquen que les aigües del riu Segre presenten continguts superiors als recomanats per a les masses d’aigua en bon estat segons el PHE dels principals nutrients d’acord amb els indicadors fisico-químics que estableix la Directiva Marc d’Aigües. Aquests valors, en concret són: el fòsfor, fosfats i amoni, que tripliquen de forma habitual els valors aconsellats.

En el cas dels fosfats s’han mesurat concentracions d’entre 10 i 20 vegades superiors a les aconsellades. En el cas de l’amoni s’han registrat valors puntuals d’entre 4 i 40 vegades els recomanats, i en el cas del fòsfor s’han mesurat concentracions d’entre 10 i 30 vegades superiors a les desitjables per a una massa d’aigua en bon estat. El punt més desfavorable és el riu Segre a les Barques de Tòfol situat a poca distància aigües sota l’EDAR de Lleida.

Increment dels nivells de nitrats al riu Segre.

En 25 anys els nitrats al Segre a l’altura de Seròs, prop de la seva desembocadura s’han incrementat un 800%. Passant de menys de 20 a més de 160 mg NO3/litre

Amb l’objectiu de diluir les concentracions no recomanades de nutrients a dalt expressades, com a mesura recomanada, es procedeix a l’alliberament de cabals suficients al riu Segre per garantir aquestes dilucions. Com els cabals habituals de pas per la ciutat de Lleida es troben per sota dels 2 m3/s, es recomana una dotació mínima de 15 a 20 m3/s per aconseguir les dilucions necessàries per reduir les concentracions de nutrients per sota dels valors recomanats.

El cas del Segre al seu pas per Lleida, un mal exemple pel país.

Accions contràries a les acordades

Malauradament, el 24 de març d’aquest del 2014, el president de la CHE i l’alcalde de Lleida, de forma del tot injustificada i trencant el consens polític i social, arriben a un acord unilateral d’un cabal ecològic pel riu Segre de 3,5 a 5 m3/s. Aquest pacte es va realitzar al marge dels acords socials i polítics esmentats anteriorment: l’aprovació de la moció municipal del 25 de març de 2011 i l’acord social de la comissió municipal del riu sobre un cabal circulant al riu Segre al seu pas per la ciutat de Lleida de 14 a 18 m3/s.

Aquest acord sobre el nou cabal és 5 vegades inferior a l’aprovat a la moció municipal del 25 de març de 2011 i 3 vegades inferior a l’aprovat al PHE del 1986, on es fixava un cabal ecològic mínim del 10% de l’aportació mitjana interanual. Aquest cabal pactat pel president de la CHE i l’alcalde de Lleida, només representa la mísera quantitat d’un 3%. El més llastimós d’aquesta decisió, incomprensible a ulls de tothom, és que ens havíem cregut que les disposicions i acords municipals es prenen per ser respectades. A hores d’ara ningú ens ha explicat les raons del per què d’aquest acord, el qual incompleix tots els consensos sobre un cabal al riu Segre no assolit mai fins ara. Segurament, les raons i els interessos compensen la trencadissa produïda, novament com en temps pasta vaocorre el nostre alcalde s’ha Venus el riu.

Per últim, dir que el Parlament Català, l’1 de juliol de 2014 i de forma majoritària, va aprovar un cabal d’entre 14 i 18 m3/s al seu pas per la ciutat de Lleida amb el suport també del PSC.

Tenim la voluntat ferma de portar a la Comissió Europea el maltracte que rep la conca del Segre per part de la CHE, demanant-li que actui amb contundència. La mala gestió actual de la conca del Segre afecta a la qualitat de les seves aigües incomplint la Directa Marc de l’Aigua, pel que fa al principal objectiu, aconseguir un bon estat de les aigües, afectant a la qualitat també del riu Ebre, i a la salubritat de les aigües pel que fa a reduir la qualitat saludable de les poblacions riberenques.