OPINIÓ DEL GEPEC-ECOLOGISTES DE CATALUNYA RESPECTE AL CONVENI MARC SIGNAT ENTRE LES EMPRESES QUÍMIQUES DE L’AE

Aquesta mesura és interessant de cara a controlar les emissions de NO, CO i SO2 que solen ser els habituals en els autocontrols però la seva voluntarietat ja permet garantir que solament s’hi apuntaran aquells establiments que sàpiguen amb seguretat que els seus sistemes operatius no superaran els límits establerts. Per què no pot ésser obligatori aquest control en continu mitjançant un decret legislatiu? Per altra banda, no es diu enlloc quins són els paràmetres que es controlaran. Així, per exemple, al GEPEC ens preocupen enormement les emissions de COV i les de METALLS PESANTS ja que és en aquests grups o­n es troben els tòxics més preocupants per a la salut, amb efectes carcinògens, mutàgens i bioacumulatius. Normalment, totes les empreses tenen una autorització o­n s’estableixen els límits d’emissió per a aquests grups però es deixa el control a la pròpia empresa o a altres empreses privades homologades amb una analítica que normalment és anual o bianual. Algú pot creure amb la bondat d’aquest sistema?

Si l’obligatorietat del control en continu d’aquestes substàncies per a totes les empreses no és viable per motius econòmics, es pot buscar una solució intermèdia, fent que les empreses enviessin mensualment a l’administració un butlletí d’anàlisi, en un o dos dies concrets de cada mes (per exemple l’1 i el 15). D’aquesta manera es promitjaria l’emissió anual de forma molt més acurada que amb una analítica anual,, analítica que podria aprofitar els dies amb vent o pluja, ja que donen un marge molt més gran per “dissoldre” contaminants a l’atmosfera.

El problema de les torxes té un exemple modèlic del que no s’ha de fer: les torxes que evacuen gasos de BASF, BASELL, ENGELHARD … es van autoritzar com “a sistemes d’emergència, i no de manera sistemàtica” . És a dir l’autorització definitiva ja remarcava amb claredat aquesta obligació. Què aporta de novedós el pacte que ara se subscriu? Senzillament la constatació que els manaments de l’autorització no s’han acomplert. La realitat és que les torxes estan més enceses que apagades, fins al punt de provocar una contínua crispació en els pobles del voltant i en el sector turístic de Vila-seca i Salou que durant algunes nits no necessiten d’il·luminació nocturna. El tema encara és als jutjats i per resoldre, ja que BASF i companyia no accepten les limitacions que l’Administració els va exigir en la Resolució. Si resulta que les empreses de l’AEQT es neguen a obeir els preceptes d’una senyora Autorització, ens preguntem com algú es pot creure que puguin acceptar un pacte d’amistat voluntari per cremar menys del que els hi va bé per al seu negoci. Dir, com diuen els senyors de l’AEQT, que “cada cop que cremen les torxes, les empreses estan perdent diners” és realment cínic, ja que si existissin sistemes tecnològics que els permetessin guanyar més diners cremant menys, segur que els aplicarien i no caldria cap pacte. El problema és que les mesures tecnològiques que existeixen per no cremar, costen més diners, i això és el que no volen fer, ni faran! El coll d’ampolla de les torxes té lloc durant els períodes anticiclònics, tant a l’estiu com a l’hivern, donat que la producció (i els seus residus) no minva, però la capacitat atmosfèrica per a “dissoldre” els contaminants és menor (l’aire no circula en periodes d’inversió tèrmica).

La reducció del temps de funcionament de les torxes passa per força per una optimització dels processos de reciclatge dins dels mateixos processos productius al llarg de tot l’any. Si una empresa no està interessada en destinar una part de la inversió en recerca a la minimització de residus, hauria de ser penalitzada amb una quota d’emissió més baixa. Així, qui més contamina, menys crema i més residus s’ha d’empassar .

Ens preguntem des de quan un Govern ha de pactar amb les empreses responsables de l’emissió d’una part significativa dels nivells de COV (Composots Orgànics Volàtils, només REPSOL n’envia al medi més de 3000 tones /any) quan la salut dels ciutadans, per un Nivell d’Alerta de l’ozó, estigui en perill a causa d’aquests contaminants.

Per altra banda, el DIÒXID DE NITROGEN, que té un efecte tant o més important sobre els nivells d’ozó, queda fora del pacte quan és més que evident la relació directa entre la presència de NOx i COV a la troposfera i la formació d’ozó contaminat per a les persones i plantes.

De totes maneres, al GEPEC ens pensàvem que el tema de l’Ozó estava força controlat des que en Xavier Sabaté és Delegat del Govern a Tarragona. Només cal consultar hemeroteca per comprovar que abans que manés aquest senyor, hi havia contínues denúncies a premsa, contra els mandataris de Convergència i Unió per la seva deixadesa en la prevenció de la contaminació per ozó i pels alts índexs registrats. El silenci que planava actualment sobre aquest tema ens havia fet pensar que l’Ozó, malgrat l’entrada en funcionament de dues centrals tèrmiques (d’ENDESA i IBERDROLA al port de Tarragona) l’havia solucionat el senyor Sabaté amb una vareta màgica construïda pels seus assessors.

El Pacte diu que els tècnics de l’AEQT i els tècnics de Medi Ambient es coordinaran i intercanviaran la informació per conèixer o­n s’ha originat el focus.

Ens sona molt aquesta frase. La seva traducció té la següent equivalència: “Quan no vulguis solucionar res, crea un grup de coordinació i intercanvi d’informació”.

No sabem quins són els límits d’emissió establerts per a les substàncies que poden alterar la qualitat de l’aigua. En tot cas, ens sembla significativament adient, ja que forma part de les contínues al·legacions fetes pel GEPEC a les autoritzacions de les químiques, que es tinguin en compte “les millors tècniques disponibles per asolir la reducció màxima de totes les substàncies contaminants”. Tot i el nostre escepticisme, esperem que això sigui així i felicitarem les empreses que s’hi acullin.

Com estudiarà l’AEQT la incidència sobre el medi marí dels abocaments si ja conclou que “no hi ha evidències d’afectació significatica” abans de fer cap estudi? Davant de les contínues queixes del GEPEC a l’ACA per la manca d’exigència i de control als abocaments de les empreses químiques a mar, l’Agència Catalana de l’Aigua ens va facilita informació sobre els emissaris submarins que textualment diu: “el seguiment inclou control d’organismes, tot i que ara només s’efectua amb caràcter quantitatiu i qualitatiu, no analític (bioacumulació)”, la qual cosa traduïda vol dir: Sabem que hi ha cinc peixos però no sabem què hi ha dins dels peixos. Fantàstic! sobretot per als pescadors i consumidors dels peixos.

I més endavant, ens diu l’ACA: “Anàlisis detallades de contaminants, com metalls o organoclorats, als sediments i organismes del port de Tarragona, de moment no n’hi ha, tot i que l’ACA … està pressionant a aquelles empreses de l’AEQT perquè vagin més enllà de les seves analítiques i també els incloguin, la qual cosa no és tasca fàcil”. Ho han llegit bé? No és tasca fàcil, que traduït vol dir: S’hi resisteixen com a lleons i no tenim capacitat per exigir-los-ho. Tan fàcil que ens pensàvem que era elaborar un decret legislatiu a través d’un Parlament quan hi ha majoria! Per nosaltres seria de sentit comú que aquests anàlisis de sediments i/o organismes marins els fés una entitat d’inspecció, control i arbitratge, ja sigui publica o privada, però AMB TOTAL INDEPENDÈNCIA de l’AEQT. Per què no ho analitza l’ACA o SALUT i fa pagar els costos als que més contribueixen en la contaminació? Els legisladors han de fer la seva feina!

I seguim: Les al·legacions del GEPEC contra les empreses de l’AEQT van caure l’any 2002 en el sac d’INICIATIVA-VERDS, que a través d’una Proposició no de llei va aconseguir que el Parlament de Catalunya aprovés el 9 d’octubre de 2002 un text en el qual s’instava al Govern a adoptar les mesures següents en el Litoral del Camp de Tarragona:

a) Elaborar en el termini de sis mesos un programa de control i seguiment dels organismes marins i de la bioacumulació. b) Elaborar en el termini de sis mesos un programa de control de la sedimentació de metalls pesants i organoclorats c) Presentar en el termini de sis mesos els objectius concrets de qualitat de les zones del medi marí en les quals es fan abocaments.

Doncs bé, no solament han passat de llarg els sis mesos sense fer res, no solament el govern ha obviat el manament de tot un Parlament de Catalunya, sinó que, per acabar-ho d’adobar, el grup polític que va presentar tan fantàstica proposició és el que ara, des de fa dos anys, està governant els temes de medi ambient. I vet aquí, que el màxim que han pogut aconseguir és un pacte voluntari o­n l’AEQT (ells!!! els que diuen que no hi ha contaminació significativa) serà l’encarregada d’estudiar la incidència en el medi marí. Estem gairebé segurs que els resultats seran els mateixos per o­n hem començat: “Sabem que hi ha cinc peixos”.

Al GEPEC volem un estudi fet per independents i amb una Comissió de Seguiment adient per saber:

(No cal dir que suposem que tothom entén que amb la paruala peixos ens referim a tota mena d’organismes marins, sobretot els susceptibles d’anar a taula).

El pacte entre l’AEQT i l’Agència de Residus torna a donar, com en els casos anteriors, una aparença de magnanimitat a la soferta Industria Química quan forma part de les seves estrictes obligacions. Només cal al respecte recordar que totes les empreses químiques a les quals es dóna autorització ambiental estan obligades a presentar un Programa de Minimització dels Residus Perillosos, segons el Real Decreto 952/97 (1997!!!). Que les empreses químiques no hagin presentat aquest Programa fins ara no les eximeix de la seva obligació i l’únic que posa en evidència és la incapacitat de l’Administració de fer complir la llei a qui té l’obligació de complir-la.

Pel GEPEC, qui produeixi més residus, que tingui una quota d’emissió més baixa i un major nivell de control i inspecció administrativa. Qui inverteixi i millori en minimització de residus que obtingui una quota d’emissió més alta i un major nivell d’autocontrol.

Tal com s’ha escrit el PACTE, però, la trampa està al final del text: “ajuts per assolir els objectius”. No sabem per què però al GEPEC ens tornem a témer que seran les butxaques de tots els catalans les que pagaran les millores per minimitzar els residus perillosos. Així sí que dóna gust pactar!

Novament ens quedem estupefactes que la Descontaminació de Sòls o la No Contaminació de Sòls pugui ser objecte d’un pacte d’amistat i que, per a més inri, segons el contingut del conveni, les empreses es puguin “beneficiar de deduccions i desgravacions fiscals” per reparar els seus delictes o evitar que siguin comesos.

Al GEPEC ens consta amb múltiples documents de les greus contaminacions en sòl i en aqüífers provocats per les químiques de Tarragona, unes contaminacions que es van permetre durant els anys i anys del govern de Convergència i que ara, com en el cas de Flix, volen que paguem tots els ciutadans del país, amb els nostres impostos. Com es pot dir que “si es detecten casos” s’abordaran junt amb el govern “per si cal fer un pla de descontaminació? És que això pot ser objecte de condicionament i d’opcionalitat? No és obligació de l’administració de la Generalitat portar a la Fiscalia per delicte ambiental les empreses sospitoses d’haver contaminat sòls i aqüífers del Camp de Tarragona? Com es pot avalar amb els diners de tots els catalans les malifetes d’empreses que s’han enriquit a costa de la nostra salut i seguretat?

EL GEPEC pensa que no és suficient gestionar un pla de prevenció, sinò que és imprescindible:

* un pla de riscos en funció de la situació particular de cada empresa i dels sòls, aqüífers i terrenys derivats als que pot afectar.

* un pla de seguiment de l’estat dels sòls i aqüífers que puguin ser afectats, a pactar en quant a periodicitat dels controls i quantitat de paràmetres en funció dels processos productius.

* un pla d’actuació i emergència que permeti prendre mesures de forma ràpida i diligent, segons el pla de riscos elaborat per a cada empresa.

No cal dir que aquests plans haurien de ser elaborats íntegrament per l’Agència de Residus, amb col.laboraciones puntuals de l’AEQT i/o les empreses adscrites per facilitar informació.

Novament ens quedem estupefactes que per fer millores mediambientals legalment establertes les empreses es puguin “beneficiar de deduccions i desgravacions fiscals”. No és estrany que el Delegat del govern Xavier Sabaté ho declari com “uns dels objectius més importants d’aquest Govern a Tarragona”. Destapem cava! … pagant nosaltres és clar, igual que a Flix. Al GEPEC ens consta amb múltiples documents de les greus contaminacions en sòl i en aqüífers provocats per les químiques de Tarragona, unes contaminacions que es van realitzar durant els anys i anys del govern de Convergència i que ara, com en el cas de Flix, podríem pagar tots els ciutadans del país, amb els nostres impostos. Això és cinisme i poca vergonya.

Una vegada més, o­n és la magnanimitat i generositat i estima pel medi ambient de les sofertes empreses químiques de Tarragona? Qualsevol persona que té un cotxe sap que, des que passa la ITV de fums s’ha incrementat el cost de la inspecció i també sap que, si el seu cotxe fa més fum del compte, haurà d’anar al mecànic i pagar-se la reparació de la seva butxaca. Ens preguntem si el Govern ens permetrà desgravar tot això a l’IRTV i donarà “suport a les iniciatives individuals que ajudin a millorar la qualitat ambiental de l’entorn”.

Una Comissió de Seguiment sense persones independents i amb criteris objectius és la millor fórmula per mantenir l’anonimat i la manca de transparència. Cal felicitar els polítics d’INICIATIVA-VERDS per la seva democràtica manera d’entendre les comissions de seguiment. Igual, igual que quan no manaven!