Penjat el 19 d'agost de 2003
Penjat el 19 d'agost de 2003, per ecologistes
La pregunta que cal fer i que cap governant vol contestar és: què s’ha fet
després dels incendis de Montserrat, el 1994, i del Solsonès-Berguedà, el
1998, per evitar que un altre cop es cremin milers d’hectàrees (ha) i es
perdin vides humanes? Realment, a banda de la enorme catàstrofe ecològica
i econòmica, el que resulta incalculable i infinitament dolorós és veure
com per culpa d’uns governants negligents, que no són capaços d’assumir la
seua responsabilitat, i d’uns desaprensius sense escrúpols, que sovint
queden impunes o amb penes irrisòries, hi ha qui hi deixa la vida i marca
el futur dels qui es queden sense la seua persona i de tot un territori,
que queda devaluat.
Centrant-nos sols en Catalunya, hem de ser conscients que disposem de dos
milions d’hectàrees de zones forestals; que el 92% dels municipis compten
amb superfícies forestals, i que el 80% d’aquestes són de titularitat
privada. D’una banda, amb dades tan significatives per a la implementació
d’una política de gestió territorial, simplement els nostres dirigents
polítics s’han dedicat a redactar lleis i normatives mancades dels
recursos i dels incentius corresponents, la qual cosa les converteix en
mera teoria sense conseqüències a la pràctica. D’una altra, els
propietaris forestals han d’assumir la part de responsabilitat en la
conservació i explotació dels seus boscos. Actualment la ciutadania es
deixa portar per una mena de clientalisme interessat, és a dir, es pensa
que l’Estat li ha de solucionar tots els problemes i li ha de subvencionar
qualsevol activitat. L’Administració té el deure d’arbitrar, orientar i
ajudar per definir la planificació d’un territori, però no pot arribar a
tots els racons del país. Tanmateix, si la legislació no deixés entreveure
la possibilitat als propietaris de boscos de requalificar i urbanitzar els
terrenys cremats per treure’n millors rendiments que amb l’explotació de
la fusta potser vetllarien més pel seu manteniment. A més, val a dir que
aquests boscos privats també s’han de considerar com un bé comú per la
funció mediambiental que acompleixen, per tant l’ajut públic és del tot
necessari i justificat. I en el cas que no en rebin, els propietaris han
de reclamar aquests ajuts, perquè si no es fan càrrec de les seues
propietats, les haurien de cedir a la gestió pública, només llavors la
responsabilitat seria tota de l’Administració. Igual que és obligat per
llei de conservar en perfectes condicions un edifici, a fi d’evitar
accidents o altres contrarietats, els boscos no poden abandonar-se.
Certament, qui vulgui conèixer una resposta sincera i ben documentada a la
pregunta inicial li recomanem el llibre de Florinda Plans intitulat Entre
dos focs. Desgovern, polítics i grans incendis a la Catalunya central.
L’autora, resident a Freixinet (el Solsonès) i sense cap vinculació
partidista, va perdre el seu marit a causa d’una insuficiència cardíaca
mentre col•laborava en les tasques d’extinció de l’incendi que va arrasar
unes 6.000 ha. Cal assenyalar la manca de sensibilitat dels informes
oficials, segons els quals no hi va haver cap víctima mortal en aquell
foc. En el seu llibre explica que en lloc de prevenir la repetició cíclica
(cada 4 o 5 anys) dels macroincendis amb actuacions que aturin la crisi i
el despoblament rurals s’aprofiten els focs per a fins electoralistes o
especulatius i es redacten més lleis de difícil aplicació que no van
acompanyades dels suports adequats.
La solució que preveu el Govern és convertir la pagesia de les zones
rurals deprimides en hotelers o en peons del sector de serveis mitjançant
la promoció del turisme rural o de les pistes d’esquí, com succeeix als
Pirineus. Aquesta sortida no pot ser l’única alternativa, cal diversificar
l’economia d’aquestes zones en crisi arran del desequilibri territorial
generat per la concentració de béns a l’àrea metropolitana de Barcelona.
No s’entén que el sector d’explotació de boscos només representi l’1’7% de
les rendes del sector primari. Mentre que la majoria de la fusta que es
consumeix a Espanya s’importa de les selves tropicals on la tala il•legal
posa en perill els ecosistemes i les economies de països tercermundistes.
Aquesta realitat va ser denunciada recentment per Greenpeace i li va
suposar la confiscació del vaixell, amb què havia dut a terme el seu acte
de protesta, per part de les autoritats portuàries espanyoles. A tall
d’exemple el mobiliari urbà de la ciutat de Lleida, com ara els bancs, les
baranes o la passarel•la sobre el Segre es construeixen amb aquesta fusta
exòtica. A més es permet que els grans magatzems hi comerciïn amb total
llibertat. Com a súmmum d’inconsciència esmentem les declaracions del Sr.
Llop, cap dels Serveis d’Arquitectura municipals, en què va afirmar que la
fusta usada en els espais públics procedia d’un país centreafricà,
Burkina-Faso, el qual no comptava amb selves tropicals, perquè no era pas
a Sud-amèrica. Es va oblidar del fet que els tròpics encerclen tot el
planeta. Respecte a aquest tema afegiríem que la fusta no sembla el
material més adequat per resistir els constants atacs vandàlics que pateix
el mobiliari urbà. Encara que sí permet un guany notable en reparacions.
L’Administració sembla que ignori les iniciatives empresarials existents
per treure un rendiment òptim de les zones boscoses, com la que es dóna a
les serres del Segura, que consisteix en obtenir fustes nobles bo i
respectant les espècies i l’equilibri ecològic propis dels boscos
autòctons. També bandeja la possibilitat de potenciar la ramaderia i la
reintroducció d’herbívors perquè redueixin la vegetació de sotabosc,
l’excés de la qual contribueix a la propagació incontrolable del foc. A la
vegada, es podrien crear plans d’ocupació per als aturats o per als
immigrants sense feina per constituir brigades que arrangessin les pistes
forestals i en regulessin l’accés, que construïssin pous i preses d’aigua
pels Bombers i gestionessin la massa forestal excedentària. En aquest
sentit, l’associació ecologista IPCENA va demanar als departaments de la
Generalitat competents que s’ocupessin dels boscos de l’entorn del Montsec
per evitar-hi els possibles incendis. Aquesta zona pateix una reforestació
massiva, efectuada pels règims polítics anteriors, amb pins, que no són
tan resistents al foc com les alzines o els roures, més adaptats al clima
extrem de l’àmbit mediterrani. Malauradament, la proposta, que incloïa
l’aprofitament de la fusta o la diversificació d’espècies arbòries, que
frenen l’avenç de les flames, va ser ignorada. Tampoc no es controla des
del Govern les urbanitzacions il•legals ubicades enmig de paratges
naturals, ans el contrari, encara es permet que augmenti el seu número. I
de les 500 que hi ha a la demarcació de Barcelona, on hi trobem les més
grans d’Europa, solament ¼ part compleixen amb els plans d’evacuació en
cas d’incendi. I això que, com és sabut, la major part de focs s’inicien a
prop d’urbanitzacions, de carreteres o de línies elèctriques. En
referència a aquest darrer punt, cal preguntar-se quina és la
responsabilitat en matèria preventiva de les empreses que s’encarreguen
del manteniment de les vies de circulació i instal•lacions elèctriques.
A més a més, el desgovern en aquest tema arriba als propis cossos de
salvament i emergències. Si aquest hivern els Mossos d’Esquadra es
queixaven del fred que passaven perquè no tenien roba d’abric, ara a
l’estiu els Bombers han de realitzar la seua labor amb uns parc mòbil
obsolet i amb un equipament escàs i subministrat en comptagotes. Sovint,
per l’estat ruïnós dels vehicles a causa de la seua antiguitat o perquè
s’adapten vehicles inadequadament es produeixen avaries que deixen les
dotacions disminuïdes i mal equipades i el que és més greu, poden ocórrer
accidents tràgics com el de la Granja d’Escarp, en què va morir un
auxiliar dels Bombers.
En els discursos proferits al Parlament pels consellers de Governació,
responsables de la política de prevenció i extinció d’incendis, tant els
de l’any 1994 com els de 1998 els arguments principals van ser els
mateixos: la climatologia adversa, la criminalitat dels piròmans i algunes
disfuncions dels mitjans disponibles donada la singularitat dels
sinistres. Resulta prou evident i constatable que si es van repetint els
discursos de conseller a conseller i no es fa el necessari, cap al 2007 o
2008 li tocarà la tanda de cremar-se a un altra població rural, i així
fins que només puguin declarar-se focs urbans. Tothom sap que el clima
mediterrani es propici als incendis, que els piròmans no reben càstigs
exemplars i gaudeixen de la manca de rigor penal respecte als delictes
ecològics i no se’ls apliquen les penes corresponents a un acte homicida,
que els imprudents cada dia són més per l’escassa educació ambiental i
cívica. El moviment ecologista fa dècades que adverteix les autoritats i
la ciutadania dels riscos que comporta la mala gestió dels recursos
naturals i l’únic que n’hem obtingut són actituds de menyspreu i
calumnies. Pensem tan sols en aquesta dada: les actuals mesures de gestió
de boscos només arribaran a aplicar-se al total d’hectàrees forestals de
Catalunya d’aquí a 30 anys, quan l’erosió haurà desertitzat la majoria de
zones arbrades.
Per tot l’exposat creiem que en la situació actual no hi ha nacionalisme
ni amor a la terra ni ganes de fer créixer un país, sinó que es tracta
d’una estafa moral i política al benestar comú i a la democràcia.
